—A part del que és obvi, què té de diferent un ral·li per a vostè o per a un pilot que camina?

—«Bàsicament, que condueixo amb les extremitats superiors i prou. Quan els japonesos s'acosten al cotxe amb les càmeres de fotos, buiden el rodet perquè, com que no sóc un pilot convencional, tinc tots els comandaments al volant, que sembla el d'un F-16. El problema és que tot plegat són 72 quilos de més. És com si en lloc de ser dos a dins del cotxe, fóssim tres.»

—Com suporta un ral·li del mundial o un Dakar algú que no pot fer força amb les cames?

—«És estar-hi acostumat. Des que vaig patir l'accident, la meva educació ha sigut sempre la d'un esportista. El meu pare era un gran esportista i ho continua sent perquè té quasi vuitanta anys i continua actiu. Quan les coses són més dures, el meu físic en gaudeix i quan estic més trinxat és quan encara dóna més de sí. Tinc la gran sort de poder treballar amb Miguel Ángel Rodellar, que és el meu entrenador físic i el mateix que té Cyril Desprès. És una persona molt normal i que es fica molt a dintre de cada esportista amb qui treballa. Només m'entreno un cop a la setmana amb ell i la resta els faig sol. Rodellar em diu que la mentalitat que tinc no és com la dels altres punters, als quals hi ha d'estar al damunt. En el meu cas puc estar esgotat i a punt de rebentar, però tinc el meu espai de recuperació i després hi torno. Sóc patidor i crec que això és el que marca la diferència respecte dels altres en els trams llargs, els de 40 quilòmetres. Quan dono més és quan en porto 30. Quan la gent baixa el rendiment jo encara dono una mica més.»

—Accelerador, fre, volant, canvi... tot amb les mans. Com s'ho fa quan se li amuntega la feina?

—«Diria que és un costum però no ho és, perquè amb el cotxe de córrer no són els quilòmetres que hi faig si ho comparem amb el cotxe del dia a dia. Ho podries preguntar a alguna de les meves xicotes. Crec que sempre sóc una mica com els pops, que s'agafen a tot arreu. Em surt per inèrcia, sense haver-ho de pensar. Amb la meva lesió se'm fa més fàcil del que ho seria per a tu. Les ordres que et dóna el cervell et baixen per la medul·la i fan moure les cames. Si ho volguessis fer amb les mans ho hauries de pensar. Jo, en canvi, quan vull frenar, la meva cama són els meus dits i l'ordre hi va directa.»

—Les inèrcies del cotxe se senten d'esquena cap avall, just on els paraplègics no tenen sensibilitat. Com s'ho fa per saber si el cotxe l'avisa que marxarà del darrere?

—«[Riu] És una pregunta molt bona. Dins el S2000 vaig assegut encara més enrere, per la qual cosa encara és més complicat de sentir. La meva resposta és que sóc un gran somiador. I com que m'imagino les coses, intento imaginar la reacció del cotxe abans que vingui. Crec que m'anticipo a la reacció del cotxe i per això vaig ràpid sobre terra. M'he hagut d'acoblar a aquesta conducció. D'això n'hem parlat alguna vegada amb Dani Solà. Sempre m'ha dit que no entén com sense tenir sensibilitat al cul ni a les cames puc sentir què fa el cotxe. I la resposta és que m'he d'anticipar. Els esquiadors sempre han sigut molt bons pilots per la seva anticipació. En competició, l'esquí és un esport en què t'has d'avançar molt a la reacció. Igual com en l'automobilisme, no tens mai la mirada fixada en el primer revolt sinó en el segon o el tercer.»

—Ha quantificat quant li costa en segons per quilòmetre haver-ho de fer tot amb les mans?

—«No, però en Ramiro, l'enginyer de l'equip, ha calculat algunes coses. Crec que perdem més a les zones lentes i més revirades que no pas a les ràpides. En els trams ràpids –també he corregut en circuits i se'm donaven molt i molt bé– com que tinc menys feina vaig més ràpid, i els altres pilots em resten menys temps que en les zones lentes.»

—Què demana a un copilot abans d'acceptar-lo com a company, més enllà de cantar les notes?

—«Que també sigui una mica bo en mecànica i que no sigui funcionari. Que no sigui estrictament el copilot de dins el cotxe per cantar. Ha de saber una mica de pneumàtics perquè entre trams no baixo del cotxe. I que quan li pregunto com estan els pneumàtics no es limiti a respondre que bé. No, bé no. Digues com estan, si la part interna es degrada més del compte per poder treballar amb les estabilitzadores o amb les transmissions. No crec que em calgui cap ajuda, però un cop dins el cotxe no puc baixar la cadira de rodes i aquesta és una ajuda que necessito. Com més professional sigui el copilot, més m'allibera.»

—Els seus objectius esportius són relatius? Què pesa més per continuar la seva trajectòria esportiva, la voluntat d'obtenir uns resultats o aquests 24 anys superant desafiaments i mostrant les possibilitats fins i tot amb una discapacitat?

—«El primer al·lucinat sóc jo mateix. Mai de la vida hauria pensat arribar fins aquí, ser pilot d'una marca, fer el mundial... Vaig gaudint de les coses i cada moment en té de bones i, sobretot, de dolentes, perquè aquest és un esport que més aviat té més coses dolentes que bones, tot i que aquestes són molt explosives. Això és el que em dóna la vitamina per continuar anant endavant. Si, a més, tinc el suport d'una marca i que altres discapacitats poden gaudir de totes les evolucions que anem fent, veus que la vida et pot omplir amb moltes coses. Hi ha l'amor i moltes coses, però pel que fa a la feina, omple molt gaudir del que fas i encara més si serveix perquè ajudar que un col·lectiu tingui més llibertat. Més que les crosses o la cadira de rodes, el que dóna autonomia de veritat a una persona és tenir un cotxe per poder anar a la biblioteca, al gimnàs, a la feina, a buscar la seva xicota o a sopar.»

—La seva lesió és un handicap però, li ha obert portes?

—«Sí, però sense que ningú m'hagi regalat res. Hi ha altra gent amb discapacitat que també ha començat a córrer i s'ha quedat pel camí. Cal perseverar perquè ningú no neix campió del món ni pilot oficial. Ningú, per molt que ho somiïs. Ja t'he dit que són un gran somiador, un flipat de mi mateix, però també sóc conscient del que costen les coses. I sí, un do especial per als esports ja l'havia tingut abans, però per arribar fins on he arribat no solament cal un do, sinó fer les coses ben fetes perquè la gent que et dóna els diners, els patrocinadors, també gaudeixin del que estàs fent. La contrapartida és mútua.»

—Competeix en ral·lis i ha disputat curses en circuit i també ha participat en el Dakar. On té el límit?

—«Ho desconec. Vaig lluitant i em van sortint oportunitats, intento gaudir-ne i que la gent que estigui més pròxima a mi, la gent del meu equip, PCR Sport, també gaudeixin tant com jo perquè gràcies a ells també ho puc fer. És mutu. Que pròximament amb surt alguna cosa per tornar a córrer el Dakar o als Estats Units? Tot és proposar's-ho i abocar-s'hi. Igual com si l'any que ve he de deixar de córrer, a la vida puc fer altres coses. No em tanco en això, sí que en gaudeixo, me'n beneficio i en visc, però la vida no s'acaba aquí, ni de bon tros.»

—En el campionat del món, és un més o se'l tracta amb més consideració que a la resta?

—«La sort que tinc és que els altres pilots, i sobretot els oficials, són els primers al·lucinats que jo sigui allà. Els organitzadors del Ral·li de Nova Zelanda ens van agafar a Loeb, Ogier, Sordo, Marc [Martí], Latvala, Hirvonen i a mi per anar a saltar al pont d'Auckland. Saps qui va saltar primer? Jo. I en Loeb queixant-se perquè jo volia ser el primer. Tirar-se des de 50 metres cap avall... Els altres em miràvem amb una cara com dient-me: ‘Noi, estàs molt acabat.' A l'últim dia d'un ral·li ells també volen sopar amb mi i els pilots del campionat S2000 també gaudeixen de la manera com sóc. Això ja va succeir quan vaig fer el mundial júnior. Crec que el punt intermedi entre tots els d'aquell campionat era jo. Vaig fer ajuntar aquells nens que eren Basso, Loeb, Duval, Galli... Tots ells van començar en el mundial amb mi i entre ells no es parlaven. Amb tres sopars amb mi, tots van fer pinya i això marca una mica.»

—Se'l pot considerar un privilegiat per poder fer el que li agrada?

—«Sí que me'n considero, totalment. Ningú no m'ha regalat res, però sóc un privilegiat per poder gaudir, fer i viure del que em fa disfrutar.»

—El molesta quan algú se li acosta i li mostra una certa compassió?

—«Als que conec una mica ja no els dono cabuda a la compassió, no la necessito. Et puc dir que una vegada, en acabar el segon dia dels entrenaments del Ral·li Catalunya del 2002 o el 2003 vaig anar a beure una cervesa amb Sainz, Burns... també hi havia Delecour, McRae i molta altra gent. Era en una plaça de Vic, em vaig asseure amb ells perquè els feia gràcia que jo fos allà. Richard Burns em va dir una cosa i Sainz se'l va quedar mirant i anava dient que sí. Em va dir: ‘Pensa, Albert, que nosaltres moltes vegades patim perquè sabem que ens podem quedar com tu, i per nosaltres és una cosa molt dura. I des de que tu ets aquí i et veiem estem al·lucinats de com de bé ho portes. Jo sempre m'hauria pensat que em suïcidaria si em passés quelcom així i ara et puc ben dir que no ho faria. Ara, Albert, el que no faria, però, seria tornar a córrer i encara menys en ral·lis. Això teu és el màxim dels màxims, és increïble.' En un col·lectiu com aquell, quan el flipat era jo per estar-me prenent una cervesa amb ells, què més vols? I contents que jo estigués amb ells quan l'home més feliç del món era jo.»

—Són maneres de veure les coses. Recordo que un dia algú li va comentar a Sainz la mala sort que tenia i ell va respondre que ni mala sort ni res. Que mala sort és el que li va succeir al pobre Burns.

—«Sí, és així. Són coses que normalment no les explico, però ara m'han sortit.»

—Sarajevo, una ciutat de contrastos en la seva memòria [esquiador més jove en els Jocs Olímpics d'Hivern del 1984 i l'any següent l'accident en un descens]. Hi ha tornat?

—«No hi he tornat, però no tinc cap mena de remordiment de res. Allà va començar la guerra l'any 1986 o el 1988 i a vegades penso que podria haver començat una mica abans i així no hi hauria anat. Van ser un cúmul de coses. Un dia amb boirina en què s'hauria hagut d'anul·lar la copa d'Europa. Però si no es feia aquell dia, tal vegada perdíem puntuació. Ens hi vam tirar, jo volia fer una gran cursa perquè els de davant meu excel·lien, gairebé podria dir-te que expressament, i tenia la possibilitat d'agafar molts punts. Com sempre, ho vaig donar tot. Se'm va creuar un jutge d'arribada, suís, que pesava 120 quilos i jo en aquella època en devia pesar 70, més o menys com ara. Baixava a 110 km/h i no el vaig ni veure. L'impacte va ser brutal, de cap. Se'm van trencar dues o tres costelles del costat esquerre i l'estèrnum, de punta a punta. Puc dir que l'estèrnum és el que fa més mal del cos perquè com que respirem no es pot immobilitzar. Van ser un cúmul de coses que van succeir. La lesió és molt amunt, perquè la vèrtebra dorsal 3 queda per sobre del pit. En els tres primers mesos no movia la mà esquerra i si hagués continuat així sí que se'm hauria complicat molt més la vida. En tornar a moure tots els dits i la mà esquerra, que la tinc al 98%, també vaig sentir-me un privilegiat. És el que hem comentat abans. Tinc els ulls, el nas, les orelles, els dits, els braços i també tinc el cap bastant bé. Amb això sóc totalment autònom.»

—Què en pensa de les fundacions com ara Wings for Life? Quan 25 anys enrere va tenir l'accident, què hi havia de semblant?

—«En aquella època no hi havia res d'això. Wings for Life marca una pauta total i crec que no només són els que paguem per la investigació, que és molt important, sinó que passen llista als investigadors i els resultats hi han de ser. Se'ls ha de felicitar perquè algú pugui lluitar per un projecte així. Vaig estar amb ells a Barcelona i hi vaig poder treballar. No és un patrocinador meu, però el porto a la granota una mica com a contrapartida per agrair-los el que estan fent, sobretot per la gent que vindrà amb lesions. Ningú no n'està exempt, de poder-se lesionar la medul·la, tenir un accident o fer esport i tenir algun tipus de lesió. Crec que la gent se'n beneficiarà més en el futur que no pas els que ja ho tenim.»

—Sent esquiador olímpic i sent andorrà, per què no va continuar amb l'esquí adaptat?

—«Ja quan esquiava m'atreien molt les competicions de motor, sobretot les motos. Si hagués continuat esquiant hauria hagut de lluitar directament amb gent discapacitada i, en canvi, competint en cotxe he estat la primera persona al món a tenir una llicència per competir directament amb gent sense discapacitat. Això no té preu. Vaig obrir una porta immensa, sense adonar-me'n, perquè només volia competir. M'era igual contra qui fos, però en aquest esport no hi havia un col·lectiu de discapacitats que fes curses. És per aquest motiu que m'atreia més això, a banda que en l'esquí el meu programa estava encarat a quan tingués 24 anys i quan vaig tenir l'accident en tenia 17. Només vivia per a allò, i estava en una bombolla. I a la vida hi ha moltes altres coses. Quan vaig veure que en l'automobilisme aconseguia fites molt importants vaig decidir dedicar-m'hi. Però també puc fer qualsevol altra cosa i això em porta a divertir-me amb un esport, i crec que és el més important com a persona.»

—A més, gestiona el seu equip. Com s'ho fa per arribar a tot?

—«Aquest és un tema que la gent desconeix. Creu que sóc pilot de cotxes, que pujo al cotxe i ja està. Treballo els 365 dies de l'any perquè també sóc ortopeda i tinc una ortopèdia molt gran a Andorra, amb un equip increïble que treballa per a mi. En el món de la competició, que és l'altra meva feina, també tinc un equip al qual no li he de dir què ha de fer, sinó que quan ho dic es fa. Ells mateixos són responsables i evolucionen en cada cosa. L'altre vessant és cobrir els pressupostos. Faig de mànager, de secretària, de pilot i, si cal, de puteta. Qui veu les coses sóc jo i amb qui volen parlar els patrocinadors és amb mi. I també és amb mi amb qui vol parlar la premsa, no pas amb el meu relacions públiques, perquè no en tinc. Ni tampoc volen negociar amb el meu mànager perquè tampoc en tinc. Tinc una noia que m'ajuda, des de fa deu anys és la meva secretària, però treballa més per la botiga que per la competició. Tot això em dóna força per seguir endavant. Que costa? Sí, moltíssim i al final passa factura, sobretot en l'àmbit familiar perquè estàs 260 dies fora de casa. Intento que els meus patrocinadors siguin molt fidels, cada temporada continuo trucant a més de seixanta portes, però l'aspecte del meu cotxe sempre és molt semblant. Si m'arriba un patrocinador nou competidor d'algun dels que tinc, la seva oferta haurà de ser per a un mínim de tres anys. Si no, no l'agafo.»