—A part del que és obvi, què té de dife­rent un ral·li per a vostè o per a un pilot que camina?

—«Bàsica­ment, que con­du­eixo amb les extre­mi­tats supe­ri­ors i prou. Quan els japo­ne­sos s'acos­ten al cotxe amb les càmeres de fotos, bui­den el rodet perquè, com que no sóc un pilot con­ven­ci­o­nal, tinc tots els coman­da­ments al volant, que sem­bla el d'un F-16. El pro­blema és que tot ple­gat són 72 qui­los de més. És com si en lloc de ser dos a dins del cotxe, fóssim tres.»

—Com suporta un ral·li del mun­dial o un Dakar algú que no pot fer força amb les cames?

—«És estar-hi acos­tu­mat. Des que vaig patir l'acci­dent, la meva edu­cació ha sigut sem­pre la d'un espor­tista. El meu pare era un gran espor­tista i ho con­ti­nua sent perquè té quasi vui­tanta anys i con­ti­nua actiu. Quan les coses són més dures, el meu físic en gau­deix i quan estic més trin­xat és quan encara dóna més de sí. Tinc la gran sort de poder tre­ba­llar amb Miguel Ángel Rode­llar, que és el meu entre­na­dor físic i el mateix que té Cyril Desprès. És una per­sona molt nor­mal i que es fica molt a din­tre de cada espor­tista amb qui tre­ba­lla. Només m'entreno un cop a la set­mana amb ell i la resta els faig sol. Rode­llar em diu que la men­ta­li­tat que tinc no és com la dels altres pun­ters, als quals hi ha d'estar al damunt. En el meu cas puc estar esgo­tat i a punt de reben­tar, però tinc el meu espai de recu­pe­ració i després hi torno. Sóc pati­dor i crec que això és el que marca la diferència res­pecte dels altres en els trams llargs, els de 40 quilòmetres. Quan dono més és quan en porto 30. Quan la gent baixa el ren­di­ment jo encara dono una mica més.»

—Acce­le­ra­dor, fre, volant, canvi... tot amb les mans. Com s'ho fa quan se li amun­tega la feina?

—«Diria que és un cos­tum però no ho és, perquè amb el cotxe de córrer no són els quilòmetres que hi faig si ho com­pa­rem amb el cotxe del dia a dia. Ho podries pre­gun­tar a alguna de les meves xico­tes. Crec que sem­pre sóc una mica com els pops, que s'aga­fen a tot arreu. Em surt per inèrcia, sense haver-ho de pen­sar. Amb la meva lesió se'm fa més fàcil del que ho seria per a tu. Les ordres que et dóna el cer­vell et bai­xen per la medul·la i fan moure les cames. Si ho vol­gues­sis fer amb les mans ho hau­ries de pen­sar. Jo, en canvi, quan vull fre­nar, la meva cama són els meus dits i l'ordre hi va directa.»

—Les inèrcies del cotxe se sen­ten d'esquena cap avall, just on els paraplègics no tenen sen­si­bi­li­tat. Com s'ho fa per saber si el cotxe l'avisa que mar­xarà del dar­rere?

—«[Riu] És una pre­gunta molt bona. Dins el S2000 vaig asse­gut encara més enrere, per la qual cosa encara és més com­pli­cat de sen­tir. La meva res­posta és que sóc un gran somi­a­dor. I com que m'ima­gino les coses, intento ima­gi­nar la reacció del cotxe abans que vin­gui. Crec que m'anti­cipo a la reacció del cotxe i per això vaig ràpid sobre terra. M'he hagut d'aco­blar a aquesta con­ducció. D'això n'hem par­lat alguna vegada amb Dani Solà. Sem­pre m'ha dit que no entén com sense tenir sen­si­bi­li­tat al cul ni a les cames puc sen­tir què fa el cotxe. I la res­posta és que m'he d'anti­ci­par. Els esquia­dors sem­pre han sigut molt bons pilots per la seva anti­ci­pació. En com­pe­tició, l'esquí és un esport en què t'has d'avançar molt a la reacció. Igual com en l'auto­mo­bi­lisme, no tens mai la mirada fixada en el pri­mer revolt sinó en el segon o el ter­cer.»

—Ha quan­ti­fi­cat quant li costa en segons per quilòmetre haver-ho de fer tot amb les mans?

—«No, però en Ramiro, l'engi­nyer de l'equip, ha cal­cu­lat algu­nes coses. Crec que per­dem més a les zones len­tes i més revi­ra­des que no pas a les ràpides. En els trams ràpids –també he cor­re­gut en cir­cuits i se'm dona­ven molt i molt bé– com que tinc menys feina vaig més ràpid, i els altres pilots em res­ten menys temps que en les zones len­tes.»

—Què demana a un copi­lot abans d'accep­tar-lo com a com­pany, més enllà de can­tar les notes?

—«Que també sigui una mica bo en mecànica i que no sigui fun­ci­o­nari. Que no sigui estric­ta­ment el copi­lot de dins el cotxe per can­tar. Ha de saber una mica de pneumàtics perquè entre trams no baixo del cotxe. I que quan li pre­gunto com estan els pneumàtics no es limiti a res­pon­dre que bé. No, bé no. Digues com estan, si la part interna es degrada més del compte per poder tre­ba­llar amb les esta­bi­lit­za­do­res o amb les trans­mis­si­ons. No crec que em cal­gui cap ajuda, però un cop dins el cotxe no puc bai­xar la cadira de rodes i aquesta és una ajuda que neces­sito. Com més pro­fes­si­o­nal sigui el copi­lot, més m'alli­bera.»

—Els seus objec­tius espor­tius són rela­tius? Què pesa més per con­ti­nuar la seva tra­jectòria espor­tiva, la volun­tat d'obte­nir uns resul­tats o aquests 24 anys superant des­a­fi­a­ments i mos­trant les pos­si­bi­li­tats fins i tot amb una dis­ca­pa­ci­tat?

—«El pri­mer al·luci­nat sóc jo mateix. Mai de la vida hau­ria pen­sat arri­bar fins aquí, ser pilot d'una marca, fer el mun­dial... Vaig gau­dint de les coses i cada moment en té de bones i, sobre­tot, de dolen­tes, perquè aquest és un esport que més aviat té més coses dolen­tes que bones, tot i que aques­tes són molt explo­si­ves. Això és el que em dóna la vita­mina per con­ti­nuar anant enda­vant. Si, a més, tinc el suport d'una marca i que altres dis­ca­pa­ci­tats poden gau­dir de totes les evo­lu­ci­ons que anem fent, veus que la vida et pot omplir amb mol­tes coses. Hi ha l'amor i mol­tes coses, però pel que fa a la feina, omple molt gau­dir del que fas i encara més si ser­veix perquè aju­dar que un col·lec­tiu tin­gui més lli­ber­tat. Més que les cros­ses o la cadira de rodes, el que dóna auto­no­mia de veri­tat a una per­sona és tenir un cotxe per poder anar a la bibli­o­teca, al gimnàs, a la feina, a bus­car la seva xicota o a sopar.»

—La seva lesió és un han­di­cap però, li ha obert por­tes?

—«Sí, però sense que ningú m'hagi rega­lat res. Hi ha altra gent amb dis­ca­pa­ci­tat que també ha començat a córrer i s'ha que­dat pel camí. Cal per­se­ve­rar perquè ningú no neix campió del món ni pilot ofi­cial. Ningú, per molt que ho somiïs. Ja t'he dit que són un gran somi­a­dor, un fli­pat de mi mateix, però també sóc cons­ci­ent del que cos­ten les coses. I sí, un do espe­cial per als esports ja l'havia tin­gut abans, però per arri­bar fins on he arri­bat no sola­ment cal un do, sinó fer les coses ben fetes perquè la gent que et dóna els diners, els patro­ci­na­dors, també gau­dei­xin del que estàs fent. La con­tra­par­tida és mútua.»

—Com­pe­teix en ral·lis i ha dis­pu­tat cur­ses en cir­cuit i també ha par­ti­ci­pat en el Dakar. On té el límit?

—«Ho des­co­nec. Vaig llui­tant i em van sor­tint opor­tu­ni­tats, intento gau­dir-ne i que la gent que esti­gui més pròxima a mi, la gent del meu equip, PCR Sport, també gau­dei­xin tant com jo perquè gràcies a ells també ho puc fer. És mutu. Que pròxima­ment amb surt alguna cosa per tor­nar a córrer el Dakar o als Estats Units? Tot és pro­po­sar's-ho i abo­car-s'hi. Igual com si l'any que ve he de dei­xar de córrer, a la vida puc fer altres coses. No em tanco en això, sí que en gau­deixo, me'n bene­fi­cio i en visc, però la vida no s'acaba aquí, ni de bon tros.»

—En el cam­pi­o­nat del món, és un més o se'l tracta amb més con­si­de­ració que a la resta?

—«La sort que tinc és que els altres pilots, i sobre­tot els ofi­ci­als, són els pri­mers al·luci­nats que jo sigui allà. Els orga­nit­za­dors del Ral·li de Nova Zelanda ens van aga­far a Loeb, Ogier, Sordo, Marc [Martí], Lat­vala, Hir­vo­nen i a mi per anar a sal­tar al pont d'Auck­land. Saps qui va sal­tar pri­mer? Jo. I en Loeb quei­xant-se perquè jo volia ser el pri­mer. Tirar-se des de 50 metres cap avall... Els altres em miràvem amb una cara com dient-me: ‘Noi, estàs molt aca­bat.' A l'últim dia d'un ral·li ells també volen sopar amb mi i els pilots del cam­pi­o­nat S2000 també gau­dei­xen de la manera com sóc. Això ja va suc­ceir quan vaig fer el mun­dial júnior. Crec que el punt inter­medi entre tots els d'aquell cam­pi­o­nat era jo. Vaig fer ajun­tar aquells nens que eren Basso, Loeb, Duval, Galli... Tots ells van començar en el mun­dial amb mi i entre ells no es par­la­ven. Amb tres sopars amb mi, tots van fer pinya i això marca una mica.»

—Se'l pot con­si­de­rar un pri­vi­le­giat per poder fer el que li agrada?

—«Sí que me'n con­si­dero, total­ment. Ningú no m'ha rega­lat res, però sóc un pri­vi­le­giat per poder gau­dir, fer i viure del que em fa dis­fru­tar.»

—El molesta quan algú se li acosta i li mos­tra una certa com­passió?

—«Als que conec una mica ja no els dono cabuda a la com­passió, no la neces­sito. Et puc dir que una vegada, en aca­bar el segon dia dels entre­na­ments del Ral·li Cata­lu­nya del 2002 o el 2003 vaig anar a beure una cer­vesa amb Sainz, Burns... també hi havia Dele­cour, McRae i molta altra gent. Era en una plaça de Vic, em vaig asseure amb ells perquè els feia gràcia que jo fos allà. Ric­hard Burns em va dir una cosa i Sainz se'l va que­dar mirant i anava dient que sí. Em va dir: ‘Pensa, Albert, que nosal­tres mol­tes vega­des patim perquè sabem que ens podem que­dar com tu, i per nosal­tres és una cosa molt dura. I des de que tu ets aquí i et veiem estem al·luci­nats de com de bé ho por­tes. Jo sem­pre m'hau­ria pen­sat que em suïcida­ria si em passés quel­com així i ara et puc ben dir que no ho faria. Ara, Albert, el que no faria, però, seria tor­nar a córrer i encara menys en ral·lis. Això teu és el màxim dels màxims, és increïble.' En un col·lec­tiu com aquell, quan el fli­pat era jo per estar-me pre­nent una cer­vesa amb ells, què més vols? I con­tents que jo estigués amb ells quan l'home més feliç del món era jo.»

—Són mane­res de veure les coses. Recordo que un dia algú li va comen­tar a Sainz la mala sort que tenia i ell va res­pon­dre que ni mala sort ni res. Que mala sort és el que li va suc­ceir al pobre Burns.

—«Sí, és així. Són coses que nor­mal­ment no les explico, però ara m'han sor­tit.»

—Sara­jevo, una ciu­tat de con­tras­tos en la seva memòria [esquia­dor més jove en els Jocs Olímpics d'Hivern del 1984 i l'any següent l'acci­dent en un des­cens]. Hi ha tor­nat?

—«No hi he tor­nat, però no tinc cap mena de remor­di­ment de res. Allà va començar la guerra l'any 1986 o el 1988 i a vega­des penso que podria haver començat una mica abans i així no hi hau­ria anat. Van ser un cúmul de coses. Un dia amb boi­rina en què s'hau­ria hagut d'anul·lar la copa d'Europa. Però si no es feia aquell dia, tal vegada perdíem pun­tu­ació. Ens hi vam tirar, jo volia fer una gran cursa perquè els de davant meu excel·lien, gai­rebé podria dir-te que expres­sa­ment, i tenia la pos­si­bi­li­tat d'aga­far molts punts. Com sem­pre, ho vaig donar tot. Se'm va cre­uar un jutge d'arri­bada, suís, que pesava 120 qui­los i jo en aque­lla època en devia pesar 70, més o menys com ara. Bai­xava a 110 km/h i no el vaig ni veure. L'impacte va ser bru­tal, de cap. Se'm van tren­car dues o tres cos­te­lles del cos­tat esquerre i l'estèrnum, de punta a punta. Puc dir que l'estèrnum és el que fa més mal del cos perquè com que res­pi­rem no es pot immo­bi­lit­zar. Van ser un cúmul de coses que van suc­ceir. La lesió és molt amunt, perquè la vèrte­bra dor­sal 3 queda per sobre del pit. En els tres pri­mers mesos no movia la mà esquerra i si hagués con­ti­nuat així sí que se'm hau­ria com­pli­cat molt més la vida. En tor­nar a moure tots els dits i la mà esquerra, que la tinc al 98%, també vaig sen­tir-me un pri­vi­le­giat. És el que hem comen­tat abans. Tinc els ulls, el nas, les ore­lles, els dits, els braços i també tinc el cap bas­tant bé. Amb això sóc total­ment autònom.»

—Què en pensa de les fun­da­ci­ons com ara Wings for Life? Quan 25 anys enrere va tenir l'acci­dent, què hi havia de sem­blant?

—«En aque­lla època no hi havia res d'això. Wings for Life marca una pauta total i crec que no només són els que paguem per la inves­ti­gació, que és molt impor­tant, sinó que pas­sen llista als inves­ti­ga­dors i els resul­tats hi han de ser. Se'ls ha de feli­ci­tar perquè algú pugui llui­tar per un pro­jecte així. Vaig estar amb ells a Bar­ce­lona i hi vaig poder tre­ba­llar. No és un patro­ci­na­dor meu, però el porto a la gra­nota una mica com a con­tra­par­tida per agrair-los el que estan fent, sobre­tot per la gent que vindrà amb lesi­ons. Ningú no n'està exempt, de poder-se lesi­o­nar la medul·la, tenir un acci­dent o fer esport i tenir algun tipus de lesió. Crec que la gent se'n bene­fi­ciarà més en el futur que no pas els que ja ho tenim.»

—Sent esquia­dor olímpic i sent andorrà, per què no va con­ti­nuar amb l'esquí adap­tat?

—«Ja quan esquiava m'atre­ien molt les com­pe­ti­ci­ons de motor, sobre­tot les motos. Si hagués con­ti­nuat esquiant hau­ria hagut de llui­tar direc­ta­ment amb gent dis­ca­pa­ci­tada i, en canvi, com­pe­tint en cotxe he estat la pri­mera per­sona al món a tenir una llicència per com­pe­tir direc­ta­ment amb gent sense dis­ca­pa­ci­tat. Això no té preu. Vaig obrir una porta immensa, sense ado­nar-me'n, perquè només volia com­pe­tir. M'era igual con­tra qui fos, però en aquest esport no hi havia un col·lec­tiu de dis­ca­pa­ci­tats que fes cur­ses. És per aquest motiu que m'atreia més això, a banda que en l'esquí el meu pro­grama estava enca­rat a quan tingués 24 anys i quan vaig tenir l'acci­dent en tenia 17. Només vivia per a allò, i estava en una bom­bo­lla. I a la vida hi ha mol­tes altres coses. Quan vaig veure que en l'auto­mo­bi­lisme acon­se­guia fites molt impor­tants vaig deci­dir dedi­car-m'hi. Però també puc fer qual­se­vol altra cosa i això em porta a diver­tir-me amb un esport, i crec que és el més impor­tant com a per­sona.»

—A més, ges­ti­ona el seu equip. Com s'ho fa per arri­bar a tot?

—«Aquest és un tema que la gent des­co­neix. Creu que sóc pilot de cot­xes, que pujo al cotxe i ja està. Tre­ba­llo els 365 dies de l'any perquè també sóc orto­peda i tinc una ortopèdia molt gran a Andorra, amb un equip increïble que tre­ba­lla per a mi. En el món de la com­pe­tició, que és l'altra meva feina, també tinc un equip al qual no li he de dir què ha de fer, sinó que quan ho dic es fa. Ells matei­xos són res­pon­sa­bles i evo­lu­ci­o­nen en cada cosa. L'altre ves­sant és cobrir els pres­su­pos­tos. Faig de mànager, de secretària, de pilot i, si cal, de puteta. Qui veu les coses sóc jo i amb qui volen par­lar els patro­ci­na­dors és amb mi. I també és amb mi amb qui vol par­lar la premsa, no pas amb el meu rela­ci­ons públi­ques, perquè no en tinc. Ni tam­poc volen nego­ciar amb el meu mànager perquè tam­poc en tinc. Tinc una noia que m'ajuda, des de fa deu anys és la meva secretària, però tre­ba­lla més per la botiga que per la com­pe­tició. Tot això em dóna força per seguir enda­vant. Que costa? Sí, moltíssim i al final passa fac­tura, sobre­tot en l'àmbit fami­liar perquè estàs 260 dies fora de casa. Intento que els meus patro­ci­na­dors siguin molt fidels, cada tem­po­rada con­ti­nuo tru­cant a més de sei­xanta por­tes, però l'aspecte del meu cotxe sem­pre és molt sem­blant. Si m'arriba un patro­ci­na­dor nou com­pe­ti­dor d'algun dels que tinc, la seva oferta haurà de ser per a un mínim de tres anys. Si no, no l'agafo.»