…i nou vol­tes per a la glòria. El nano Márquez, que de clar domi­na­dor començava a fer-se gai­rebé avor­rit, ara ja és capaç de gua­nyar emo­ci­o­nant-nos. A Esto­ril, ell tot solet, des de la serena ver­dor dels dis­set anys, s'ha inven­tat una cursa que els ges­tors del mun­dial mai podran agrair-li prou. Quin patir, quin neguit, quin no sé com dir-ho que encara se'm mullen els ulls. Just el dia que Moto GP ha tocat fons, ha hagut de venir el més jove del circ i recor­dar-nos que estem davant del més apas­si­o­nant dels espec­ta­cles. Com deia el pro­feta, cur­ses són cur­ses. I em pre­gunto, encara, quina mena de regla­ment tenim en el mun­dial perquè avui, pri­mer de novem­bre de 2010, el títol de 125cc con­tinuï, una set­mana més, en l'aire. Sí, ja sabem que està gai­rebé al sac. Peró l'estrès ambi­en­tal que s'ha vis­cut en la cursa por­tu­guesa serà un foc de camp amb gui­tar­res i kum­baià davant el que ens espera al cir­cuit de València, seu de l'equip de Nico Terol. «Calma», li diran a Marc, «segon és OK». Com ahir. I ell, dis­set anys, a la seva. Com ahir. Pletòric, con­fiat, campió. Gua­nyant i emo­ci­o­nant. Com ens agrada. Gràcies nano.