—Aquí tindrà un xassís nou, però, sense tenir-lo en compte, ja es veu en el bon camí?

—«En la pri­mera car­rera el penúltim no el vaig veure ni pas­sar. Estava a tres 3,7 segons per volta i per a mi la cursa sem­blava un entre­na­ment. Anava més que sol. Ens vam acos­tar, però quan estàs a 3,7 segons sem­bla que no arri­bis mai. De mica en mica hem anat arri­bant i en la dar­rera cursa vam entrar en el grup i vam començar a estar en una lluita. No és el grup que volem, però hem millo­rat i hem de con­ti­nuar. Penso que aquí a casa millo­raríem encara que fos sense el xassís nou.»

—Hi haurà un gran canvi?

—«No se sap, perquè no l'hem pro­vat. Ni sabem com està fet. És una opció que ens ha donat Honda i aquest dis­sabte el pro­va­rem.»

—Per tant, no és segur que el faci ser­vir diu­menge?

—«Pro­ba­ble­ment l'aca­bem esco­llint perquè si te'l donen és que alguna cosa posi­tiva hi ha. Però no ho sabrem segur fins dis­sabte.»

—Però si el camí que sem­bla que han tro­bat veuen que es torça amb el xassís nou i tor­nen a ser on eren a Qatar...

—«Sem­pre pots dir que no. El temps és el que mana. Si vas ni que siguin tres dècimes més ràpid, el xassís es que­darà. Si som mig segon més lents, fora.»

—El salt, sem­bla, que el van fer en els pri­mers lliu­res d'Esto­ril.

—«Sí. A Jerez encara era un des­as­tre, i ja ho notava perquè encara estàvem a quasi tres segons a la gra­e­lla. I a Por­tu­gal va ser arri­bar i de sobte notar un salt impor­tant després de can­viar geo­me­tries de la moto. No és on voldríem estar, però ja podríem estar en una lluita. Però al prin­cipi no m'espe­rava ni de bon tros estar així.»

—Tan estra­nya era la moto que des del pri­mer dia de pre­tem­po­rada ja deia que no? Tot era un pro­blema de la dis­tri­bució dels pesos?

—«És una cosa gene­ral. Tant pot ser pro­blema de sus­pen­si­ons com de geo­me­tries. És tot una com­bi­nació. En oca­si­ons, una moto amb poc pes al davant, si les sus­pen­si­ons no estan a lloc pot arri­bar a tenir molt pes al davant. Has de començar a tocar d'aquí i d'allà i inten­tar cer­car la com­bi­nació ideal. Jo espero que tro­ba­rem la bona. A més, ara mateix el nivell de Moto GP és molt ele­vat i és molt difícil entrar entre els cinc pri­mers o pen­sar en un podi. Però aquí és a on hem de mirar.»

—Encara és rea­lista aquest objec­tiu per aquest any?

—«De moment en aquesta cursa el Dani ja no pot córrer. Això passa. Falta algun dels cap­da­van­ters i en cursa passa algun inci­dent... L'impor­tant és que esti­guem allà, a tocar del cinquè. I fer-ho cons­tant­ment. I aquell dia que un pilot no surt i en cursa en falla un altre, si ets allà ja tens el ter­cer o el quart a tocar. El que vull és que si el 2009 vam mar­xar de Moto GP estant regu­lar­ment entre el quart i el sisè i en una car­rera vam fer ter­cer, ara també. Aquí hauríem d'aca­bar.»

—En algun moment ha tin­gut la temp­tació de caure en el desànim total, d'aban­do­nar?

—«Quan veus que les coses estan així de difícils, a tres segons, veus que tens molta feina, però alhora saps que no tens tan­tes coses per bai­xar tant de temps. És dur. Tinc un caràcter que quan hi ha una situ­ació molt difícil marxo der­ro­tat i desa­ni­mat d'un cir­cuit. Però trigo poc a tor­nar-me ani­mar i a tro­bar-hi una moti­vació. Les idees que no tens un dia després de donar-hi mol­tes vol­tes, després de tres dies seguits de tre­ball, vas a casa, des­can­ses i després d'un dia repo­sant et comen­cen a fluir. Són idees que després són les que aca­ben fun­ci­o­nant. Sem­pre hi ha camins.»

—L'equip com ho ha por­tat tot ple­gat? Com ho ha per­ce­but?

—«Igual que jo. Jo no ho he por­tat gaire bé ni ells tam­poc. No és una situ­ació fàcil per a cap dels dos: jo com a pilot acabo de gua­nyar un mun­dial i ells, d'estar fent resul­tats més bons a Moto GP, i de cop i volta tro­bar-nos tots en una situ­ació com aquesta... Per part meva tinc unes pres­si­ons, i l'equip té les pres­si­ons per part dels patro­ci­na­dors perquè els resul­tats no sur­ten. Tot­hom empeny i això és una cadena. Som un paquet.»

—Però és sos­te­ni­ble?

—«Sí. Ara hem d'estar units i tre­ba­llar més que mai.»

—El pas al 1.000 cc l'any vinent fa que per Honda siguin un equip molt resi­dual?

—«No ho crec. És més fàcil que això: les Honda estan fun­ci­o­nant i això és el més impor­tant. Si les Honda del davant fun­ci­o­nen també ho poden fer les del dar­rere. La qüestió és que de mica en mica vagi arri­bant el mate­rial que ells tenen i nosal­tres encara no tenim, i anar arri­bant al davant. Que ells tre­ba­llen en el pro­jecte del 2012, segur. Però hi ha gent de Honda que només pensa en el 2011 i en millo­rar aquesta moto.»

—Ara doncs, el pro­blema és també d'evo­lu­ci­ons.

—«Sí. El pro­blema és que vam començar amb un xassís al qual jo no m'hi vaig adap­tar de cap manera. Ens van donar l'opció de tenir-ne un altre, però va arri­bar una set­mana abans de començar el mun­dial. Per tant, la pre­tem­po­rada no va ser­vir de res. Per això aquest inici tan difícil. Però ara sem­bla que començarem a rebre modi­fi­ca­ci­ons simi­lars a les Honda del davant. I espe­rem que el temps acom­pa­nyi per poder fer un pas més.»

—I si plou?

—«Un xassís nou que va bé en sec, amb aigua també hi anirà.»

—Però en moll no s'escur­cen les diferències?

—«Ara ja no. Abans pot­ser sí, però ara no. Els del davant ho tenen tot a lloc i, si plou, amb qua­tre reglat­ges d'aigua, sur­ten i con­ti­nuen al davant. Tal com estan les coses ara, per molt que hi hagi un espe­ci­a­lista en aigua i aquell dia esti­gui il·lumi­nat, serà difícil que amb una de les pit­jors motos vagi bé. Al West, un gran espe­ci­a­lista en aigua, li va pas­sar aquest any. No li va moto en sec i, per molt que sigui ell, amb aigua tam­poc anava.»

—El pro­blema prin­ci­pal ha estat sem­pre el tema de l'escal­fa­ment del pneumàtic del dar­rere?

—«De donar-li pressió i que el pneumàtic es deformi. Si la goma té pressió i es deforma també s'escalfa i agafa tem­pe­ra­tura. És el que ens passa: no tenim pressió sobre el pneumàtic. I després ja no s'escalfa.»

—I això és un tema de pesos o té a veure més amb el seu pilo­tatge?

—«És una com­bi­nació. És tot: és la moto i sóc jo. Però això ja ens havia pas­sat altres tem­po­ra­des.»

—Però aquesta és la més dura?

—«Segur. També perquè si això ens hagués pas­sat amb un equip com el que tenia abans, que feia qua­tre anys que tre­ballàvem junts, segu­ra­ment la solució hau­ria estat més ràpida. En un equip nou, que no et conei­xen, és més difícil. Una cosa que per a mi pot sem­blar un pro­blema cone­gut, per a ells és total­ment des­co­ne­gut. I això pot­ser en oca­si­ons els espanta. Es tracta que no per­dem la calma, i ani­mar-nos entre tots quan sem­bla que no tenim sor­tida.»

—Aca­bem. Tot aquest con­flicte que s'ha gene­rat amb Simon­ce­lli quina opinió li mereix?

—«Dic el mateix ara que la set­mana de Le Mans quan vam fer la reunió de pilots. Vaig dir que no havíem de mirar les coses que hagues­sin pas­sat altres anys, amb deci­si­ons de la direcció de cursa o acci­ons de pilot. Ni que tam­poc s'havia d'anar con­tra cap pilot. El nos­tre esport és un esport de risc i con­tacte. Sem­pre hi haurà tocs de colze, tocs de care­nat i sem­pre hi haurà empen­tes. Ara bé, el dia que arriba un boig, súper pas­sat i et fot un cop de care­nat que et tira a terra, ales­ho­res sí que s'ha de san­ci­o­nar. El que va pas­sar a Le Mans? No és gaire clar. Un con­tacte gros no va haver-hi i, per tant, forma part dels inci­dents de cursa. Però Simon­ce­lli ja era el cen­tre d'atenció i el Dani es va fer mal. Pot­ser si ell no s'hagués fet mal... Però se'n va fer, i es perd el gran premi de casa. I és una llàstima perquè ho estava fent molt bé.»

—I la mai­nada que puja?

—«Bé, molt bé. Tots hi hem pas­sat. Un dia jo també vaig ser el nen o el Dani i el Marc, i ara ho és el Mave­rick. I les coses com són, ho ha fet molt i molt bé. Me n'ale­gro perquè som amics i té talent, i que li sur­tin les coses bé tan aviat és molt bo per a ell. I gua­nyar en un lloc on no has cor­re­gut mai és molt gran, impor­tant. S'està fent un tre­ball de plan­ter molt bo. Es va fer –aquí estem tots nosal­tres–, s'està fent, ara hi ha el Mave­rick i rere seu ja n'hi ha d'altres que empe­nyen. I això és molt bo pel moto­ci­clisme català.»