—Aquí tindrà un xassís nou, però, sense tenir-lo en compte, ja es veu en el bon camí?

—«En la primera carrera el penúltim no el vaig veure ni passar. Estava a tres 3,7 segons per volta i per a mi la cursa semblava un entrenament. Anava més que sol. Ens vam acostar, però quan estàs a 3,7 segons sembla que no arribis mai. De mica en mica hem anat arribant i en la darrera cursa vam entrar en el grup i vam començar a estar en una lluita. No és el grup que volem, però hem millorat i hem de continuar. Penso que aquí a casa milloraríem encara que fos sense el xassís nou.»

—Hi haurà un gran canvi?

—«No se sap, perquè no l'hem provat. Ni sabem com està fet. És una opció que ens ha donat Honda i aquest dissabte el provarem.»

—Per tant, no és segur que el faci servir diumenge?

—«Probablement l'acabem escollint perquè si te'l donen és que alguna cosa positiva hi ha. Però no ho sabrem segur fins dissabte.»

—Però si el camí que sembla que han trobat veuen que es torça amb el xassís nou i tornen a ser on eren a Qatar...

—«Sempre pots dir que no. El temps és el que mana. Si vas ni que siguin tres dècimes més ràpid, el xassís es quedarà. Si som mig segon més lents, fora.»

—El salt, sembla, que el van fer en els primers lliures d'Estoril.

—«Sí. A Jerez encara era un desastre, i ja ho notava perquè encara estàvem a quasi tres segons a la graella. I a Portugal va ser arribar i de sobte notar un salt important després de canviar geometries de la moto. No és on voldríem estar, però ja podríem estar en una lluita. Però al principi no m'esperava ni de bon tros estar així.»

—Tan estranya era la moto que des del primer dia de pretemporada ja deia que no? Tot era un problema de la distribució dels pesos?

—«És una cosa general. Tant pot ser problema de suspensions com de geometries. És tot una combinació. En ocasions, una moto amb poc pes al davant, si les suspensions no estan a lloc pot arribar a tenir molt pes al davant. Has de començar a tocar d'aquí i d'allà i intentar cercar la combinació ideal. Jo espero que trobarem la bona. A més, ara mateix el nivell de Moto GP és molt elevat i és molt difícil entrar entre els cinc primers o pensar en un podi. Però aquí és a on hem de mirar.»

—Encara és realista aquest objectiu per aquest any?

—«De moment en aquesta cursa el Dani ja no pot córrer. Això passa. Falta algun dels capdavanters i en cursa passa algun incident... L'important és que estiguem allà, a tocar del cinquè. I fer-ho constantment. I aquell dia que un pilot no surt i en cursa en falla un altre, si ets allà ja tens el tercer o el quart a tocar. El que vull és que si el 2009 vam marxar de Moto GP estant regularment entre el quart i el sisè i en una carrera vam fer tercer, ara també. Aquí hauríem d'acabar.»

—En algun moment ha tingut la temptació de caure en el desànim total, d'abandonar?

—«Quan veus que les coses estan així de difícils, a tres segons, veus que tens molta feina, però alhora saps que no tens tantes coses per baixar tant de temps. És dur. Tinc un caràcter que quan hi ha una situació molt difícil marxo derrotat i desanimat d'un circuit. Però trigo poc a tornar-me animar i a trobar-hi una motivació. Les idees que no tens un dia després de donar-hi moltes voltes, després de tres dies seguits de treball, vas a casa, descanses i després d'un dia reposant et comencen a fluir. Són idees que després són les que acaben funcionant. Sempre hi ha camins.»

—L'equip com ho ha portat tot plegat? Com ho ha percebut?

—«Igual que jo. Jo no ho he portat gaire bé ni ells tampoc. No és una situació fàcil per a cap dels dos: jo com a pilot acabo de guanyar un mundial i ells, d'estar fent resultats més bons a Moto GP, i de cop i volta trobar-nos tots en una situació com aquesta... Per part meva tinc unes pressions, i l'equip té les pressions per part dels patrocinadors perquè els resultats no surten. Tothom empeny i això és una cadena. Som un paquet.»

—Però és sostenible?

—«Sí. Ara hem d'estar units i treballar més que mai.»

—El pas al 1.000 cc l'any vinent fa que per Honda siguin un equip molt residual?

—«No ho crec. És més fàcil que això: les Honda estan funcionant i això és el més important. Si les Honda del davant funcionen també ho poden fer les del darrere. La qüestió és que de mica en mica vagi arribant el material que ells tenen i nosaltres encara no tenim, i anar arribant al davant. Que ells treballen en el projecte del 2012, segur. Però hi ha gent de Honda que només pensa en el 2011 i en millorar aquesta moto.»

—Ara doncs, el problema és també d'evolucions.

—«Sí. El problema és que vam començar amb un xassís al qual jo no m'hi vaig adaptar de cap manera. Ens van donar l'opció de tenir-ne un altre, però va arribar una setmana abans de començar el mundial. Per tant, la pretemporada no va servir de res. Per això aquest inici tan difícil. Però ara sembla que començarem a rebre modificacions similars a les Honda del davant. I esperem que el temps acompanyi per poder fer un pas més.»

—I si plou?

—«Un xassís nou que va bé en sec, amb aigua també hi anirà.»

—Però en moll no s'escurcen les diferències?

—«Ara ja no. Abans potser sí, però ara no. Els del davant ho tenen tot a lloc i, si plou, amb quatre reglatges d'aigua, surten i continuen al davant. Tal com estan les coses ara, per molt que hi hagi un especialista en aigua i aquell dia estigui il·luminat, serà difícil que amb una de les pitjors motos vagi bé. Al West, un gran especialista en aigua, li va passar aquest any. No li va moto en sec i, per molt que sigui ell, amb aigua tampoc anava.»

—El problema principal ha estat sempre el tema de l'escalfament del pneumàtic del darrere?

—«De donar-li pressió i que el pneumàtic es deformi. Si la goma té pressió i es deforma també s'escalfa i agafa temperatura. És el que ens passa: no tenim pressió sobre el pneumàtic. I després ja no s'escalfa.»

—I això és un tema de pesos o té a veure més amb el seu pilotatge?

—«És una combinació. És tot: és la moto i sóc jo. Però això ja ens havia passat altres temporades.»

—Però aquesta és la més dura?

—«Segur. També perquè si això ens hagués passat amb un equip com el que tenia abans, que feia quatre anys que treballàvem junts, segurament la solució hauria estat més ràpida. En un equip nou, que no et coneixen, és més difícil. Una cosa que per a mi pot semblar un problema conegut, per a ells és totalment desconegut. I això potser en ocasions els espanta. Es tracta que no perdem la calma, i animar-nos entre tots quan sembla que no tenim sortida.»

—Acabem. Tot aquest conflicte que s'ha generat amb Simoncelli quina opinió li mereix?

—«Dic el mateix ara que la setmana de Le Mans quan vam fer la reunió de pilots. Vaig dir que no havíem de mirar les coses que haguessin passat altres anys, amb decisions de la direcció de cursa o accions de pilot. Ni que tampoc s'havia d'anar contra cap pilot. El nostre esport és un esport de risc i contacte. Sempre hi haurà tocs de colze, tocs de carenat i sempre hi haurà empentes. Ara bé, el dia que arriba un boig, súper passat i et fot un cop de carenat que et tira a terra, aleshores sí que s'ha de sancionar. El que va passar a Le Mans? No és gaire clar. Un contacte gros no va haver-hi i, per tant, forma part dels incidents de cursa. Però Simoncelli ja era el centre d'atenció i el Dani es va fer mal. Potser si ell no s'hagués fet mal... Però se'n va fer, i es perd el gran premi de casa. I és una llàstima perquè ho estava fent molt bé.»

—I la mainada que puja?

—«Bé, molt bé. Tots hi hem passat. Un dia jo també vaig ser el nen o el Dani i el Marc, i ara ho és el Maverick. I les coses com són, ho ha fet molt i molt bé. Me n'alegro perquè som amics i té talent, i que li surtin les coses bé tan aviat és molt bo per a ell. I guanyar en un lloc on no has corregut mai és molt gran, important. S'està fent un treball de planter molt bo. Es va fer –aquí estem tots nosaltres–, s'està fent, ara hi ha el Maverick i rere seu ja n'hi ha d'altres que empenyen. I això és molt bo pel motociclisme català.»