Veient els pàdocs de la F-1, queda clar que el sistema immunològic del negoci de Bernie Ecclestone té uns antígens anticrisi com pocs al món. En termes socioeconòmics, la F-1 és la representació d'una gran paradoxa. A una banda, els actors d'un espectacle de luxe, dispendi, exhibició impúdica de riquesa, dotze equips, centenars de treballadors d'elit entre molt ben pagats i riquíssims. A l'altra, grans premis en zones del planeta on tota la riquesa es concentra en mans de les oligarquies locals; per tant, amb les grades buides per falta no tan sols d'afició, sinó de classe mitjana, que és la que omple els circuits. Un contrast que, a ulls europeus, obligava a mirar cap a una altra banda per obviar el conflicte ètic. L'any 2012 encara fa més de mal pair en una Europa, bressol de la competició, ofegada per una crisi fora mida i amb un pla de viabilitat sense dates.

L'estabilitat de la fórmula 1 rau en un equilibri subtil que Ecclestone ha sabut mantenir. Ampliant calendari amb curses que li paguen el gust i
les ganes ha pogut fer créixer els ingressos per poder mantenir els
equips prou escanyats, però alhora prou viables perquè l'opció recorrent de crear un campionat paral·lel
sigui percebuda com un negoci
massa arriscat. Tan senzill i tan delicat alhora.