Què s'hi pot fer quan un nefast error en l'estratègia de cursa costa un títol mundial (2010) que era cosa feta? O quan el cotxe no dóna més de si? Doncs, simplement, prendre's-ho amb filosofia i acceptar les coses com venen, però sense que la condició de líder natural i motor de l'equip en surti gens afectada. Aquesta és la situació que Fernando Alonso viu a Ferrari. Per caràcter, semblen fets l'un per l'altre. Però en aquest cas qui més dóna és l'asturià: una victòria i nou podis més l'any passat –i ni un de Felipe Massa, el seu company– ja ho diuen tot de fins on arriben l'amor propi i l'esperit combatiu. I les hores i més hores que Alonso passa a la fàbrica, expliquen que a l'Scuderia li tinguin tanta o més estima que la que anys enrere professaven envers Michael Schumacher. A hores d'ara és evident que Alonso ja no ha de demostrar res més a ningú. Però qui sí que ho ha de fer és Ferrari. Si la reestructuració de l'equip i l'aposta per un cotxe radical no donen els efectes desitjats, rodaran caps, i no precisament el d'Alonso.