Per la mínima

Només per un punt va perdre Carlos Reutemann el títol mundial l'any 1981. L'argentí va arribar líder del campionat a l'última prova, en un esperpèntic circuit traçat entre murs de formigó a l'aparcament del casino Caesars Palace, a Las Vegas. Reutemann va sortir des de la posició preferent però l'atzar li va anar en contra (problemes a la caixa de canvis) i va afavorir Nelson Piquet, que en va fer prou acabant cinquè per ser campió. Un final encara més dramàtic és el que 27 anys després va viure Felipe Massa, virtual campió del món en creuar la línia de meta com a vencedor del gran premi del Brasil instants abans que Lewis Hamilton superés Timo Glock i amb el cinquè lloc en fes prou per transformar la felicitat del brasiler en llàgrimes de desesperació.

Altres pilots, com ara Jacky Ickx, Joseph Siffert o Pedro Rodríguez, excelsos al volant d'aquells fabulosos sport-prototips de finals dels anys seixanta i principi dels setanta, no van aconseguir brillar amb la mateixa esplendor en la fórmula 1. Qui més ho va fer va ser Ickx, subcampió els anys 1969 i 1970.

Un cas patològic d'infortuni

Els dos subcampionats del pilot belga van coincidir amb la mateixa època en què Chris Amon començava a ser el paradigma de l'infortuni en la F-1. Hi ha qui diu que la mala sort no existeix, sinó que és una conseqüència de la feina mal feta. Si realment és així, el neozelandès és encara ara l'excepció a la regla. Amon tenia totes les qualitats per ser campió del món, però la realitat és que no va guanyar cap dels 96 grans premis puntuables en què va competir entre els anys 1963 i 1976. Per més sorna, sí que en va guanyar dos, però no puntuables, en la pretemporada del 1970 (Silverstone, amb March) i 1971 (l'Argentina, amb Matra). Cap de les cinc posicions preferents que va aconseguir entre el 1968 i el 1972 ni cap de les 14 altres vegades que en aquell mateix període va iniciar un gran premi des de la primera fila de sortida es van traduir en victòria i es va haver de conformar amb només tres segones posicions i vuit terceres. En la seva etapa a Ferrari (de 1967 a 1969) era habitual veure'l davant, i quan semblava que finalment trencaria la malastrugança una avaria banal el va deixar fora de combat. Quan va canviar el Ferrari per un March (1970) Jacky Ickx el va substituir i va ser subcampió. L'any 1971 volava amb el Matra cap al triomf a Monza quan en arrencar la cinta protectora de la visera va seguir tota la pantalla del casc... a més de 300 km/h. I l'any següent una roda punxada el va privar de vèncer a Clermont Ferrand. De Chris Amon, Enzo Ferrari n'havia dit meravelles, i un periodista tan prestigiós com Gérard Crombac titulava un reportatge a Sport-Auto (1972) preguntant-se per què encara no era campió del món. Res més que la mala sort, en aquest cas reconeguda per tothom. Un dels que amb més ironia van definir la malastrugança del kiwi va ser Mario Andretti, que un dia va arribar a dir que si Amon hagués sigut propietari d'una funerària el negoci se n'hauria anat en orris, perquè la gent hauria deixat de morir.