LA CRÒNICA
La democràcia també és això
Quan un esdeveniment esportiu tan espectacular com un ral·li posa els peus en una gran ciutat, sovint aplega molts més curiosos i passavolants que aficionats de veritat. Dels milers que van aplaudir ahir a la plaça de la Catedral la sortida dels pilots cap a Port Aventura, probablement ni un 1% veurà cap especial a peu de cuneta. Com a màxim, s'ho mirarà per la televisió.
De fet, vist amb tots els escrúpols possibles, no hi ha contrasentit més gran que fer cent quilòmetres d'anada i cent de tornada per trepitjar els carrers d'una gran urbs mundial i fer-se la foto al davant de la catedral amb les autoritats de torn. Tan poc sentit té, que la majoria dels equips –per no dir tots– van embarcar els cotxes de competició fins a Barcelona en un tràiler o carregats en un remolc.
Però avui l'esport és imatge. Sense màrqueting, sense difusió no ets res. Prou que ho sap la FIA, que s'ha passat tot l'any sense un promotor per al mundial de ral·lis. I el RACC, que ho té claríssim. Portar el ral·li a Barcelona, encara que sigui amb objectius únicament comercials, és imprescindible. Barcelona és una marca mundial a la qual val la pena associar-se. Genera complicitats, impacte popular, repercussió mediàtica. I tot això suma. Fa només cinc anys els pilots s'haurien revoltat per haver de fer aquesta excursió. Avui, tots són conscients del món que els ha tocat viure. I ho assumiran de bon grat perquè saben que la locomotora d'idees en què s'ha convertit el ral·li del RACC és imprescindible per a la supervivència de l'especialitat.
Posem que l'altre 99% dels milers que van presenciar ahir la sortida oficial no veu ni un tram que no sigui en els resums de televisió. Tan segur és que una gran part eren només curiosos com que d'altres eren autèntics aficionats que no es poden permetre l'excursió. Perquè avui treballen o –pitjor– perquè no treballen. I perquè de Barcelona al tram més proper hi ha 200 km entre anar i tornar. 20 euros de carburant, uns quants peatges i l'obligatori i mínim entrepà. Temps enrere, sobre l'enyorat i espectacular viaducte de l'eix transversal, al tram de Collsaplana, un gallec donava explicacions a l'esbroncada telefònica de la seva parella: “No regreso hasta el domingo. Ya te lo dije, esto es mi vida. O lo tomas o lo dejas.” Fa tres o quatre anys que de gallecs –i de tot arreu–, cada cop menys. I ja sabem per què.
Per tant, ni que sigui en variant estàtica, només per sentir roncar els motors, benvinguda democratització del Ral·li Catalunya. I que no quedi en una sortida oficial. L'aficionat metropolità també té dret a veure competició a l'abast d'una parada de metro. Estic segur que en algun despatx del final de la Diagonal ja hi han pensat.
Barcelona, lloc ideal per retre homenatge a un home que ha fet història. “El 1999 érem uns desconeguts i avui som aquí amb nou campionats. No està malament”, va etzibar Sébastien Loeb amb el reconeixement del RACC a les mans i després d'haver-se fet fotos amb tothom que sabia que l'estrella era ell. Megafonia, tota en català i anglès. Després va venir el xou de les banderes. Alguns van baixar del podi coberts per dues senyeres. D'altres, per una senyera i una bandera espanyola, en funció de l'origen de qui l'aixecava. Difícils equilibris, reflex dels temps. Res que la democràcia no pugui arreglar, si és que es pot expressar.