Veure

Un ral·li de clàssics és, per sobre de tot, una experiència que provoca l'atenció dels sentits. El principal, la vista, per la velocitat i per les formes irrepetibles d'aquelles màquines, tant les de competició (Lancia 037, R-5 Turbo) com les que s'hi van adaptar (Ford Sierra Cosworth, Ford Escort RS, Lancia Fulvia, Talbot Sunbeam, Alpine A-310, Ferrari 308), i dels cotxes de sèrie més o menys preparats. N'hi haurà 90: aquesta és la xifra de participants en la cursa (vegeu el requadre).

Sentir-hi

Abans que la vista, un ral·li es percebia per l'oïda, capaç de distingir el xiulet del compressor d'un Lancia 037 del cant de la vàlvula de descàrrega del turbo d'un Audi Quattro. O l'endimoniada ascensió fins a 8.000 revolucions del quatre cilindres del BMW M3 dels esfereïdors bufets a cada cop de gas del sis cilindres pla d'un Porsche 911. Tot això, abans de veure'l aparèixer batallant amb el revolt. Avui, per a un aficionat és complicadíssim distingir el quatre cilindres 1.6 turbo d'un Citroën DS3 del d'un Ford Fiesta RS. I aquí s'ha acabat la varietat mecànica del mundial absolut.

Olorar

Aquest és el sentit que s'ha vist més afectat pel pas del temps. L'atmosfera i la salut en diuen bé, però els ral·lis moderns han perdut per sempre la ferum d'oli cremat, de carburadors grassos de gasolina i d'escapaments roents, i els han canviat per l'olor asèptica dels gasos de l'escapament passats pel filtre catalític.

I tocar

La distància entre el públic i la competició en el mundial de ral·lis no ha fet més que créixer. Per seguretat en els trams i perquè els equips puguin treballar amb comoditat en les assistències. Quan s'acaba una etapa, als pilots oficials els recull un cotxe de l'equip i els trasllada a l'hotel. En baixar del podi no parlen amb els seguidors, no s'aturen a firmar autògrafs. A un pilot de clàssics se'l pot aturar, preguntar-li on ha aconseguit aquells alerons que escauen tan bé al Porsche, o si el Lancia 037 és ex-Alen o ex-Biasion. Els cotxes –alguns amb preus de xifres– es poden admirar a un pam, tocar-los per saber si el capó és de planxa o de fibra. Probablement tampoc no es negarà a aixecar el capó, una acció que congregarà automàticament un munt de curiosos al voltant de la mecànica.

L'únic sentit que no es pot exercitar és el del gust. Però l'aficionat que vagi demà –12 d'octubre– a la plaça de la Independència –quina casualitat– de Girona podrà satisfer el seu gust pels clàssics sense necessitat de tenir-ne un o de participar en un ral·li. Simplement passejant per les paradetes de marxandatge i miniatures podrà satisfer la seva afició.