Quan hi penses, sí, però per sensacions són pocs perquè han passat molt ràpid. Tinc el sentiment que era ahir, i ja en fa deu anys.

Sí, segur que n'hauria guanyat algun més, perquè estava en un moment molt bo. Però a la meva vida m'he mogut per sensacions i sentiments més que per objectius. Sí que corro per guanyar, però tampoc tinc l'ambició d'acaparar touaregs [l'estatueta que premia els guanyadors]. M'hauria agradat tenir-ne molts de moto, però crec que el 2005 tocava canviar. Penso més en el del 2000, que em tocava guanyar [era líder tres etapes abans del final i se li va trencar el motor]. Però no me'n penedeixo de res perquè, a més, sóc un privilegiat. He estat en els millors equips de motos i cotxes i hi continuo estant. Poca gent ho ha pogut fer i em fa estar molt content.”

En la saviesa de l'edat. Personalment, però també professionalment. He tingut la sort de treballar en grans equips de cotxes, molt professionals, i aquest és un món diferent al de la moto. I n'he après moltes coses.

Ho fa diferent, i fa molts més anys que és en els cotxes. Quan jo vaig passar als cotxes vaig haver de buscar algun sistema per entrenar-me perquè no hi havia curses previstes. Quan ell va fer el pas, a Mitsubishi feien moltes curses. I a mi, els ral·lis, a més de ser una especialitat que m'agrada, em van molt bé pel que fa a la tècnica de conducció. Són molt diferents als raids, però tot ensenya, tot prepara. Tot pilot que ha estat ràpid en el mundial de ral·lis va de pressa en els raids.

No m'influeix gaire. Amb Al-Attiyah no hi he tingut gaire relació, però em cau simpàtic. No hi tinc problemes, després al Dakar ja es veurà. Però no és com si et portessin Robby Gordon, que no m'entra. I el més important és que tots hem de fer la nostra cursa, pendent de nosaltres. Que hi hagi més pilots, si la logística de l'equip ho absorbeix, endavant. I és factible perquè cadascú té el seu camió, els seus mecànics i enginyers. Mini té 12 cotxes. Són molts, però hi ha 12 grups de treball independents. En total, 160 persones.

Ni idea, ni ho vull saber, i espero que no em faci falta. Sé que Peterhansel, Holowczyc, Terranova i jo som de l'equip oficial. I que el més important és no haver de fer el que vaig haver de fer l'any passat. Si estàs a una hora del primer, és possible que hagis d'ajudar. Si estàs a cinc minuts, no. Però és que ho has de fer. Imagina't que l'any passat no m'aturo i guanya De Villiers. Hauríem quedat com a idiotes. Però crec que Al-Attiyah, com a professional que és, si algun dia està a una hora nostra i ens ha d'ajudar, ho farà.

Si el cotxe de Sainz ja era ràpid en mans d'altres pilots amb menys nivell, amb ell ho serà més. La fiabilitat i la capacitat de l'equip s'ha de veure, però de ràpid ho serà, segur. I que estarà al davant, també. En algunes etapes ni el veurem. Però hem de pensar en la nostra cursa.

Crec que no els hauria d'interessar. Les curses les fan els pilots, però també les marques. El 2015 arriba Peugeot amb un bugui. Però també Ford des dels EUA, Toyota amb un nou Hilux, Mitsubishi empeny per tornar, Mini continua... No poden deixar els 4x4 de banda. Però que guanyi sempre Mini els toca els pebrots. Quan a Mitsubishi guanyàvem sempre, ens capaven el cotxe. I amb VW haurien fet el mateix. És interessant que hi hagi competència, però s'ha de fer amb sentit. Veurem aquest any... Qui fa el recorregut hi té molt a dir. Si són fora pistes amb rectes i sots, és per als buguis. A mi m'agradaria que Peugeot entrés amb un 4x4, no un bugui. O tots acabarem fent buguis, que no s'assemblaran gens als cotxes dels fabricants. Té molt sentit fer un cotxe del Dakar amb la imatge d'un Mini Countryman, un Ford Ranger, un Toyota Hilux o un Mitsubishi ASX, perquè comercialment és explotable. Si fas buguis perd una mica l'encant, perquè al final, Peugeot farà un cotxe que no s'assemblarà gens a un 2008.

És un exercici mental per trobar l'equilibri entre la velocitat per no despenjar-se i la prudència per evitar perdre temps. I entrenar això costa molt. Es fa amb els anys. La gestió de cursa és una de les grans virtuts de Peterhansel i Cottret, el seu copilot. A la Ruta 40 aquest any, una cursa llarga, vam cometre errors, com tothom, però ens van costar pocs minuts. Això Peterhansel ho sap fer. L'any passat jo ho feia molt bé, però patapam, error i 40 minuts. L'Stéphane ja s'atura, ja s'equivoca, però sis minuts, deu minuts. És increïble com ho fa. I se n'ha d'aprendre, d'ell i de tothom. Sempre vull aprendre de qui té alguna cosa per ensenyar. Fins i tot dels més joves.

Per mi és un dia més, no és una festa que m'agradi, però sempre el faig amb l'equip. Amb Robby Gordon, no.

No sé si el farem, però et puc assegurar que per part nostra estem preparats per anar a la guerra. Ho hem fet tot, hem
treballat molt, tenim un cotxe molt bo, amb un xassís diferent que ens permet portar les
rodes sota els seients, centrar les masses, permet anar més suau de suspensions i és més
fàcil de conduir... Hem d'estar serens, tranquils i competir bé, sense errors. Després, com sempre, el desert decidirà.

Tinc una opció per un any
més, però com que tenia altres propostes per fer altres coses, ho vaig exposar a l'equip i
estem parlant d'ampliar-lo uns anys més. Jo crec que abans
del Dakar ja ens haurem
entès.

Crec que em va bé no tenir traces al davant, per l'experiència que tenim tant Michel [Périn,
el seu copilot] com jo. Potser després ens equivocarem però d'entrada em sembla bé. I també per la seguretat, perquè jo he competit amb moto i em toca els nassos haver d'avançar motos perquè sé que els ho faig passar malament.

Sí. I crec que hem de tenir el dret a decidir. Una altra cosa
és què pensi jo sobre si ens convé la independència. Però en
democràcia s'ha de poder dir sí o no, i qui tingui por d'això o ho vulgui prohibir està vetant la democràcia, que és l'única cosa que ens queda en aquest món. Perquè de la resta, no decidim res.