Quan hi pen­ses, sí, però per sen­sa­ci­ons són pocs perquè han pas­sat molt ràpid. Tinc el sen­ti­ment que era ahir, i ja en fa deu anys.

Sí, segur que n'hau­ria gua­nyat algun més, perquè estava en un moment molt bo. Però a la meva vida m'he mogut per sen­sa­ci­ons i sen­ti­ments més que per objec­tius. Sí que corro per gua­nyar, però tam­poc tinc l'ambició d'aca­pa­rar toua­regs [l'esta­tu­eta que pre­mia els gua­nya­dors]. M'hau­ria agra­dat tenir-ne molts de moto, però crec que el 2005 tocava can­viar. Penso més en el del 2000, que em tocava gua­nyar [era líder tres eta­pes abans del final i se li va tren­car el motor]. Però no me'n pene­deixo de res perquè, a més, sóc un pri­vi­le­giat. He estat en els millors equips de motos i cot­xes i hi con­ti­nuo estant. Poca gent ho ha pogut fer i em fa estar molt con­tent.”

En la savi­esa de l'edat. Per­so­nal­ment, però també pro­fes­si­o­nal­ment. He tin­gut la sort de tre­ba­llar en grans equips de cot­xes, molt pro­fes­si­o­nals, i aquest és un món dife­rent al de la moto. I n'he après mol­tes coses.

Ho fa dife­rent, i fa molts més anys que és en els cot­xes. Quan jo vaig pas­sar als cot­xes vaig haver de bus­car algun sis­tema per entre­nar-me perquè no hi havia cur­ses pre­vis­tes. Quan ell va fer el pas, a Mit­su­bishi feien mol­tes cur­ses. I a mi, els ral·lis, a més de ser una espe­ci­a­li­tat que m'agrada, em van molt bé pel que fa a la tècnica de con­ducció. Són molt dife­rents als raids, però tot ense­nya, tot pre­para. Tot pilot que ha estat ràpid en el mun­dial de ral·lis va de pressa en els raids.

No m'influ­eix gaire. Amb Al-Attiyah no hi he tin­gut gaire relació, però em cau simpàtic. No hi tinc pro­ble­mes, després al Dakar ja es veurà. Però no és com si et por­tes­sin Robby Gor­don, que no m'entra. I el més impor­tant és que tots hem de fer la nos­tra cursa, pen­dent de nosal­tres. Que hi hagi més pilots, si la logística de l'equip ho absor­beix, enda­vant. I és fac­ti­ble perquè cadascú té el seu camió, els seus mecànics i engi­nyers. Mini té 12 cot­xes. Són molts, però hi ha 12 grups de tre­ball inde­pen­dents. En total, 160 per­so­nes.

Ni idea, ni ho vull saber, i espero que no em faci falta. Sé que Peter­han­sel, Holowczyc, Ter­ra­nova i jo som de l'equip ofi­cial. I que el més impor­tant és no haver de fer el que vaig haver de fer l'any pas­sat. Si estàs a una hora del pri­mer, és pos­si­ble que hagis d'aju­dar. Si estàs a cinc minuts, no. Però és que ho has de fer. Ima­gina't que l'any pas­sat no m'aturo i gua­nya De Villi­ers. Hauríem que­dat com a idi­o­tes. Però crec que Al-Attiyah, com a pro­fes­si­o­nal que és, si algun dia està a una hora nos­tra i ens ha d'aju­dar, ho farà.

Si el cotxe de Sainz ja era ràpid en mans d'altres pilots amb menys nivell, amb ell ho serà més. La fia­bi­li­tat i la capa­ci­tat de l'equip s'ha de veure, però de ràpid ho serà, segur. I que estarà al davant, també. En algu­nes eta­pes ni el veu­rem. Però hem de pen­sar en la nos­tra cursa.

Crec que no els hau­ria d'interes­sar. Les cur­ses les fan els pilots, però també les mar­ques. El 2015 arriba Peu­geot amb un bugui. Però també Ford des dels EUA, Toyota amb un nou Hilux, Mit­su­bishi empeny per tor­nar, Mini con­ti­nua... No poden dei­xar els 4x4 de banda. Però que gua­nyi sem­pre Mini els toca els pebrots. Quan a Mit­su­bishi guanyàvem sem­pre, ens capa­ven el cotxe. I amb VW hau­rien fet el mateix. És interes­sant que hi hagi com­petència, però s'ha de fer amb sen­tit. Veu­rem aquest any... Qui fa el recor­re­gut hi té molt a dir. Si són fora pis­tes amb rec­tes i sots, és per als buguis. A mi m'agra­da­ria que Peu­geot entrés amb un 4x4, no un bugui. O tots aca­ba­rem fent buguis, que no s'assem­bla­ran gens als cot­xes dels fabri­cants. Té molt sen­tit fer un cotxe del Dakar amb la imatge d'un Mini Country­man, un Ford Ran­ger, un Toyota Hilux o un Mit­su­bishi ASX, perquè comer­ci­al­ment és explo­ta­ble. Si fas buguis perd una mica l'encant, perquè al final, Peu­geot farà un cotxe que no s'assem­blarà gens a un 2008.

És un exer­cici men­tal per tro­bar l'equi­li­bri entre la velo­ci­tat per no des­pen­jar-se i la prudència per evi­tar per­dre temps. I entre­nar això costa molt. Es fa amb els anys. La gestió de cursa és una de les grans vir­tuts de Peter­han­sel i Cot­tret, el seu copi­lot. A la Ruta 40 aquest any, una cursa llarga, vam come­tre errors, com tot­hom, però ens van cos­tar pocs minuts. Això Peter­han­sel ho sap fer. L'any pas­sat jo ho feia molt bé, però pata­pam, error i 40 minuts. L'Stéphane ja s'atura, ja s'equi­voca, però sis minuts, deu minuts. És increïble com ho fa. I se n'ha d'apren­dre, d'ell i de tot­hom. Sem­pre vull apren­dre de qui té alguna cosa per ense­nyar. Fins i tot dels més joves.

Per mi és un dia més, no és una festa que m'agradi, però sem­pre el faig amb l'equip. Amb Robby Gor­don, no.

No sé si el farem, però et puc asse­gu­rar que per part nos­tra estem pre­pa­rats per anar a la guerra. Ho hem fet tot, hem
tre­ba­llat molt, tenim un cotxe molt bo, amb un xassís dife­rent que ens per­met por­tar les
rodes sota els seients, cen­trar les mas­ses, per­met anar més suau de sus­pen­si­ons i és més
fàcil de con­duir... Hem d'estar serens, tran­quils i com­pe­tir bé, sense errors. Després, com sem­pre, el desert deci­dirà.

Tinc una opció per un any
més, però com que tenia altres pro­pos­tes per fer altres coses, ho vaig expo­sar a l'equip i
estem par­lant d'ampliar-lo uns anys més. Jo crec que abans
del Dakar ja ens hau­rem
entès.

Crec que em va bé no tenir tra­ces al davant, per l'experiència que tenim tant Mic­hel [Périn,
el seu copi­lot] com jo. Pot­ser després ens equi­vo­ca­rem però d'entrada em sem­bla bé. I també per la segu­re­tat, perquè jo he com­pe­tit amb moto i em toca els nas­sos haver d'avançar motos perquè sé que els ho faig pas­sar mala­ment.

Sí. I crec que hem de tenir el dret a deci­dir. Una altra cosa
és què pensi jo sobre si ens convé la inde­pendència. Però en
democràcia s'ha de poder dir sí o no, i qui tin­gui por d'això o ho vul­gui pro­hi­bir està vetant la democràcia, que és l'única cosa que ens queda en aquest món. Perquè de la resta, no deci­dim res.