A mesura que vas allunyant-te de la cursa, te'n vas adonant. La manera de disfrutar-ne també va evolucionant. Primer és molt interna, després amb els membres de l'equip, quan arribes a casa amb la família i els amics. I és ara quan et vénen al cap petites coses insignificants que t'adones que eren importants.

Detalls, aquell dia que vaig pensar que faria fred i em vaig endur allò... i va fer fred, i allò va ser útil. Aquell dia que ens vam canviar la roda amb Jordi Viladoms i qui sap si gràcies a allò...

Bé... la veritat és que... [fa una pausa] ni en el millor dels meus somnis vaig pensar que aconseguiria el que he aconseguit en moto. Tampoc és que ens hagin regalat res, si de cas al contrari, ho hem tingut una mica més difícil. No vull remoure el passat, però ens hem hagut d'enfrontar a situacions gens fàcils. He hagut de treballar molt i no parar mai. Guanyar un Dakar és difícil, però per guanyar-ne quatre han de coincidir moltes coses, i fer que coincideixin no pot ser una casualitat.

Sincerament, no. Cada vegada que he guanyat he acabat dient-me: va, que potser no en guanyem cap més. I pensar en dos Dakar guanyats més... és un abisme. És inassolible, si no ho dividim. Ara, a disfrutar i a intentar anar pel cinquè.

No ho tinc pautat però difícilment estaré sobre una moto més enllà dels 40 anys. Ara en tinc 37 i és l'opinió que tinc a dia d'avui. Pensa que el primer Dakar que vaig guanyat [2006] vaig dir que en faria un parell més i cap als cotxes. Vas evolucionant. Ara em veig amb força per fer encara un parell d'anyets més. Tinc la sort que tot el que faig, inclòs entrenar-me, m'agrada tant que em surt relativament fàcil. És clar que suposa un sacrifici, però entrenar-me no em fa mandra.

Ha estat molt més fàcil treballar. Per a tothom. Per a mi, per als membres de l'equip, fins i tot per a la gent que segueix la cursa ha estat molt més interessant que tots dos estiguéssim encapçalant projectes diferents que no pas que estiguéssim a la casa, barallant-nos al nostre pati. Però al final, ara i abans, a la pista sempre l'he vist com un rival. Sí que ha canviat, sobretot la convivència, el dia a dia, el plantejament de la cursa. El fet de no ser-hi ell m'ha fet sentir molt més còmode a mi, i a l'equip també, perquè ha pogut treballar en una sola direcció.

Bé... mai no va ser fàcil. Som dos pilots guanyadors i a vegades coincideixes en el que cal fer, però a vegades no. El gran problema era per a la gent que hi havia al mig, els tècnics. Havien de ser polítics, i això creava una certa incomoditat a l'entorn de l'equip. Ja ho saps, passa quan tens dos galls al mateix galliner. Ha estat sempre així, i en totes les especialitats.

KTM és molt conscient que el panorama ara és molt diferent. Hem guanyat 13 anys seguits i algun dia la ratxa es trencarà. Però haver guanyat aquest any, davant la inversió que han fet Honda i Yamaha, diu molt de la marca. Tenim potencial, més experiència que ningú, i tecnologia. Un dia deixarem de guanyar, però el més important és que el projecte és sòlid i consistent. Si algun dia es perd, ja tornarem a guanyar.

L'enfocament de la primera part de la cursa era que el rival era la mateixa cursa. El nivell de duresa era tan alt que, per mi, es tractava de supervivència. I quan ens vam assentar, el rival era Barreda. M'ho va posar superdifícil.

És molt difícil de trobar perquè no domines tots els factors. Que faci una calor extrema o que el dia abans hagi caigut un patac d'aigua que no quedi un pam de pista sencera, no és a l'abast de l'organitzador. ASO ja coneix bé Amèrica del Sud, però les circumstàncies et poden fer fàcil el que era dur, i al revés. El que és claríssim era que havien plantejat endurir la cursa. I la direcció és bona, hi estic d'acord. L'únic punt del qual discrepo és el de l'alçada. Pujar a 4.500 metres requereix un entrenament que és molt difícil de fer. A Bolívia, que tot és a 3.500 m, no hi ha alternativa, però per creuar els Andes a l'Argentina no cal pujar a 4.500 m, quan pots passar a 2.000 m.

No ho saps pas, si vaig plorar! Un, a mesura que passen els anys, es va endurint. Tot i que t'he de dir... que vaig plorar. Vaig poder-ho amagar una mica, però lògicament l'emoció hi és. A més, el tema del Caselli, que es va matar un mes i mig abans, va ser una fava molt gran.Vulguis o no, t'endureix.

El Kurt era molt més que un pilot. Tota la vida a KTM, era de la família. Havíem conviscut junts i tenia molt carisma, era un paio especial. La seva pèrdua va ser un cop molt dur però, en el fons, crec que la gent de l'equip va respondre fent un pas endavant, en tots els sentits. Hi ha dues maneres d'afrontar-ho. Quedant-te en el pou, dient que és una merda i preguntant-te per què ens ha passat. I no en surts. I l'altra és afrontant-ho, i fent un pas endavant.

La història de Sherco té molt valor. El que han fet i amb els recursos que ho han fet. Històries d'aquestes fan falta en l'esport. Si no, sembla que tot és impossible. Sherco fa gran el conjunt del Dakar. Si serà rival? Home, uns dies ho va ser i després no, però tant de bo que hi hagués més exemples com Sherco. Tant de bo que fos Gas Gas...

Que quan canvies d'especialitat, això passa. Probablement el Dakar en cotxe és una de les poques especialitats en la qual pilots provinents d'altres especialitats han estat capaços de guanyar. Nani Roma va passar al cotxe amb 33 anys. Quan has estat dels 15 als 33 en moto, necessites un període similar per adaptar-te al cotxe. Jo he anat tota la vida en moto i si passo al cotxe necessitaré un període ampli d'adaptació.

Mentre faci una cosa, no faré l'altra. No, perquè la moto no ho permet. La preparació per a la moto t'obliga a estar per la moto. Quan passi al cotxe, que espero poder fer-ho, faré un salt ben fet i amb tota l'energia del món, però abans no.

El trial et dóna una tècnica que no te la dóna res més. I les curses evolucionen en una direcció que en requereix molta, de tècnica. Véns del trial i tens un cert avantatge. Crec que el trial és la millor escola.

No t'ho sabria dir, però el potencial que té la Laia no el veig en cap més dona. A dia d'avui, no hi ha ningú. M'agradaria veure Laia Sanz un any sencer en els raids i poder valorar exactament el seu potencial. Perquè, compte, el que ha fet aquest any ja són paraules majors.