Una altra temporada com la passada i Valentino Rossi molt probablement posarà el peu a terra.

Com tothom, l'eminència del motociclisme mundial té un passat, i en el seu cas havia estat sempre lluitant cada diumenge per la victòria. Fins al seu pas a Ducati (2011), Rossi acumulava 138 podis en 181 curses (500 cc i Moto GP), amb 79 victòries i 7 títols. Els dos anys a la fàbrica italiana van ser un malson, impensable d'entrada i també en la sortida –3 podis en 35 curses–. I va tornar a Yamaha per recuperar sensacions. Però el primer any muntat de nou en la seva M1, el d'Urbino es va adonar que la mainada s'ha fet gran i, tot i el triomf d'Assen i cinc podis, entrar cursa sí i cursa també a cinc, vuit, deu o quinze segons del primer, no era el que havia pronosticat. I s'ha donat un segon any, en què ha deixat Burgess i ha contractat Galbusera. Per fer l'últim pas, per trobar el ritme endimoniat de Lorenzo, Márquez i Pedrosa en les voltes inicials, allà on els tres genets li treien un món, encara amb la goma sense escalfar.