Canvi de paradigma

Tanmateix, el Gran Premi de San Marino del 1994 no va ser la primera ocasió en què la F-1 s'enfrontava a la pèrdua del seu intèrpret més gran. El 1968, la mort de Jim Clark –per bé que en una cursa menor de F-2, en què també va córrer un jove Max Mosley– va sacsejar l'esport d'una manera semblant, però va ser despatxada amb un encongiment generalitzat d'espatlles. Com va fer ben palès el títol de la biografia de François Cevert –mort el 1973–, La mort dans mon contrat, córrer en cotxe implicava assumir uns riscos que s'havien d'acceptar.

Ja no. Senna va suposar un abans i un després en l'acceptació de la fatalitat inherent a l'esport. Els de Gilles Villeneuve i Riccardo Paletti el 1982 havien estat els últims accidents mortals en un cap de setmana de gran premi –per bé que el 1986 Elio de Angelis va morir en uns tests privats– i semblava que l'esport vivia en una bombolla. “La gent començava a pensar que ja no hi moria ningú, a la F-1”, recordava Mosley. Llavors va arribar l'1 de maig del 1994 i la televisió va transmetre en rigorós directe la realitat del perill que assetjava els pilots.

La paradoxa és que Senna no va ser pas el primer que hi va deixar la pell, en aquell fatídic cap de setmana al circuit d'Imola. La vigília de la cursa, durant l'entrenament cronometrat, va morir Roland Ratzenberger, que tot just havia disputat el primer gran premi quinze dies abans, amb un equip de nou encuny, Simtek. Però si l'austríac de 31 anys hagués estat l'única víctima del cap de setmana no és gens agosarat afirmar que tot hauria seguit si fa no fa igual, i l'estratègia de la FIA per reduir el nombre de morts i de lesions tant als circuits com a les carreteres –batejada amb el nom de Formula zero– no hauria vist la llum; si més no, no amb la celeritat i fermesa amb què ho va fer. Mosley hi està d'acord: “Crec que la raó de l'impacte que va tenir [la mort de Senna] va ser que tothom el considerava el número u, incloent-hi els altres pilots.”

Àngel de la guarda

La pèrdua del tricampió brasiler va certificar que “la societat havia canviat”, perquè la mort ja no era socialment acceptable. Així doncs, la seguretat del pilot es va convertir en la prioritat absoluta, per bé que la causa física del decés de Senna va ser una circumstància imprevisible (un braç de la suspensió va penetrar la visera del casc i el va matar): les escapatòries dels revolts van créixer i la fesomia de les barreres de xoc es va uniformitzar; els cotxes cada vegada protegien més el pilot, amb més zones d'absorció d'impactes i els costats de la cabina més alts; el desenvolupament del Hans (el sistema que subjecta el casc i evita la fuetada cervical) es va accelerar... Tanmateix, el risc zero és una entelèquia. “És com l'aviació. Cal fer tots els possibles per reduir les probabilitats, però no es pot fer del tot segur”, reconeix Mosley. La qüestió és que vint anys sense Senna són també dos decennis sense morts a les curses de F-1 i un munt de vides salvades a la carretera. Com un àngel de la guarda, el més gran mira per la protecció dels seus semblants.