Alegria, impotència

És clar que, cadascú ha entomat aquest inici de campionat de ben diversa manera. En el cas de Rossi, que més d'hora que tard serà oficialment renovat per dos anys per Yamaha, tres segones posicions –una, la de Losail, lluitant fins al final– i un tercer a Mugello molt condicionat per l'errada en els entrenaments, superen amb escreix la taca del vuitè lloc a Austin. De fet, la seva dilatada carrera i haver estat durant molts anys en el lloc que ara hi ha Márquez, li fan viure la condemna actual amb una positivitat que ni Pedrosa ni Lorenzo comparteixen.

En el cas del pilot d'Honda –la seva prioritat és renovar, però encara no hi ha hagut cap reunió a tals efectes–, de ser el qui més regularment era prop de Márquez ha passat, un cop intervingut a l'avantbraç després de Jerez, a ni flairar el podi. Treballant per ser fort “els últims vint minuts de cursa”, Pedrosa veu ara hipotecades les seves possibilitats en les primeres voltes, incapaç d'anar ràpid i condicionat per unes qualificacions i unes sortides deficients.

Per a Lorenzo, no ha estat fins fa quinze dies que ha estat a l'alçada de la seva qualitat. De la precària adaptació al nou compost Bridgestone, a les dues errades de novell a Losail i Austin, a batallar contra una mala condició física i una ombra, la del 93, cada dia més llarga i ampla. Si, com diu, frega el seu millor estat físic i Mugello no va ser un diumenge puntual, es veurà aquí, on hi ha guanyat en tres dels últims quatre anys.