Un home i una missió
Arribats a la meitat del campionat del món, Marc Márquez no es desvia del seu guió i, en qualsevol circumstància, fa llei de la seva voluntat: nou curses disputades, nou victòries
Ara que comença a córrer el rumor que Marc Márquez podria estar valorant la possibilitat de participar (i guanyar) l'any vinent en els mundials de Moto GP i Moto 2 –escenari que el protagonista no confirma però que tampoc desmenteix–, algú dubta encara que el 93 vol adjudicar-se totes les (18) curses del campionat?
En qualsevol circumstància, Marc Márquez és un home immers en una missió, un superhome de Nietzsche que, de la voluntat, en fa llei. A Sachsenring, just a l'equador del campionat, el pilot de Repsol Honda va ser el més ràpid després de ser el més llest en el caos en què les quatre gotes que van caure vint minuts abans de les dues de la tarda havien convertit l'inici de la cursa. No va badar Dani Pedrosa, que en el segon terç de carrera va ser més fort que el seu company d'equip. Però ni els capricis dels déus ni la determinació de Pedrosa van frenar Márquez.
L'ordre ve del caos
La pluja va portar els pilots a situar-se a la graella amb la moto de reglatges de moll. I neumàtics marcats, és clar. Però no plovia, quan els semàfors s'escalfaven, i després de la volta de reconeixement tots els homes importants del campionat van entrar al box a canviar de moto, malgrat que per reglament es veurien obligats a sortir des del carril del box.
Només Stefan Bradl, tercer en la qualificació, i els vuit últims pilots de la graella, amb reglatges de sec, van sortir des de la pista. Els altres (12) van situar-se a l'estret carril d'entrada al traçat. Com van poder, de pressa i corrent, esperant el seu torn. Márquez, naturalment, era al davant. I va ser el primer d'entrar a la pista, ocupant el desè lloc.
Passant la primera volta a 7,7 segons de Bradl, li seguia la roda Pedrosa i el veien de més lluny Aleix, Rosssi, Lorenzo (16è) i Pol (21è). En aquells moments, la perillositat era en la zona de la baixada, molla, de mal governar amb neumàtics llisos, una situació que va durar unes set voltes, les que va necessitar Márquez per situar-se al davant –Bradl, que havia canviat neumàtics i reglatges a la graella, va pagar haver sortit amb la forquilla configurada en paràmetres de moll.
Del caos a l'ordre, el cerverí manava, amb Pedrosa enganxat i amb la resta de pilots en un altre món. Amb Lorenzo, Rossi i Aleix perdent pel cap baix mig segon per volta. Pel cap baix, perquè entre la 14a i la 21a van perdre bous i esquelles. En aquell punt, Pedrosa va enllaçar quatre voltes ràpides (d'1:22.386 a 1:22.184) i passava per meta a 0,4 segons de Márquez. I semblava que, com a Montmeló, hi hauria batalla fins al darrer instant, però en aquell punt, i mirant de reüll la pissarra, Márquez va tancar el debat enllaçant-ne quatre més, de voltes ràpides (d'1:22.092 a 1:22.037). I de 0,4 a 1,6 segons. I punt final.
L'Aleix fa la seva feina
“Ha estat un dia de bojos i, per postres, m'he equivocat en l'elecció del neumàtic del davant. De seguida s'ha assecat la pista i he vist que era massa tou. Amb tot, hem acabat dels sis primers en les últimes tres curses, i això és el més important.”
Les motos de fàbrica tenen amo per a la pròxima temporada, però encara hi ha algunes bones màquines sense propietari i Aleix Espargaró és un pilot que molts voldrien. El gran dels germans, destacadíssim entre els pilots amb moto Open i per davant de cinc homes amb moto derivada de fàbrica, arriba a la meitat del campionat en molt bona disposició per decidir el seu futur. Ara treballa amb un xassís Yamaha, però pocs pilots hi ha a la graella com ell, que treguin tan ràpidament partit de la moto que porten, sigui el xassís que sigui. “Arriben més ofertes de les que esperava”, deia divendres després de ser el més ràpid del dia. Entre aquestes, alguna de les Honda derivades de fàbrica que ara piloten Bradl i Bautista.