A poc a poc i bona lletra

Van ser Valentino Rossi, Andrea Dovizioso i Andrea Iannone els més atents als semàfors. Un rere l'altre van superar Márquez, que també va veure com l'avançava Dani Pedrosa. Aquest pas inicial per la meta va anunciar uns primers girs en què el pneumàtic tou de les Ducati permetia que hi hagués joc en un grup capdavanter en què també hi havia Jorge Lorenzo i del qual Pedrosa, l'únic que calçava goma dura al davant, va quedar despenjat. Tota concessió per petita que sigui és massa i allà li van marxar les aspiracions de podi, al de Castellar, perquè primer Iannone i després Dovizioso el van retenir.

Qui no tenia aturador en aquells instants era Rossi, veloç i salvatge, governant amb pilotatge de la vella escola. Un toc amb Dovizioso, en la cinquena volta, va portar Márquez al primer lloc, ben marcat per Lorenzo. El de Ducati no, però Rossi encara s'hi va tornar perquè, és teoria assumida en la graella, si Márquez té camp lliure la festa s'ha acabat. I fins a la desena volta el d'Urbino li va parar els peus, al de Cervera, limitat també per un mal comportament del pneumàtic davanter. A partir d'aleshores, però, l'equilibri de l'Honda va arribar i el líder del campionat va entrar en erecció. Amb un doble interior es va desempallegar dels dos pilots de Yamaha –Lorenzo sempre li trepitjava l'ombra– i, amb la visió sense interferències, els temps van cedir.

No va encadenar 1:32 alts com en els entrenaments, però jugant amb l'1:33, amunt i avall des de la dotzena volta, va anar engreixant un marge de seguretat de dos segons que Lorenzo –Rossi ja havia fet tard–, tot i no aixecar la bandera, no va poder franquejar. Lluny de tots tres van entrar Pedrosa, en terra de ningú, i Pol Espargaró, de menys a més, regular i cada dia més consolidat. Satisfet, tot el contrari que el seu germà Aleix, obligat a abandonar després que Bradl li malmetés la part posterior de la moto.