Dotze anys són molts i estic content de continuar aquí, lluitant, motivat, veient-me amb possibilitats. M'enorgulleix. I sempre dic que en un any intento millorar, aprendre, créixer... El 2014 ha estat un any fantàstic. Hem aconseguit el Dakar i
el campionat del món, i això ens dóna una certa confiança, però a la vegada pot ser una trampa per afrontar el Dakar si ens fa baixar la guàrdia. S'ha de pujar a la moto i lluitar com si fos el primer dia i no hagués aconseguit res.

Sempre hi ha coses per aprendre. L'autocrítica, fer una anàlisi profunda de totes les situacions, de com s'ha actuat, de quina manera era millor haver-ho fet, buscant sempre el perquè de les coses. Això és el que t'ajuda a millorar, a progressar. De vegades semblaran coses insignificants, però quan es tornen a plantejar, s'actua diferent. I de vegades ens tornem a equivocar. És la vida.

Per nosaltres, com més aspectes s'hagin de gestionar, com més complicada sigui la cursa, com més important sigui la navegació, la gestió de la mecànica... Com més vagi la cursa cap a aquesta direcció, més ens beneficia. La nostra experiència, poca gent la té, i intentarem que això ens ajudi.

Potser el Dakar va ser el creador de l'esport ultra i ara torna a buscar aquesta fórmula. Durant uns anys va deixar de ser tan ultra i es va convertir en una cursa a l'esprint i ara tornem als orígens, a una cursa ultra. I mires el recorregut i és així. El segon dia, amb 500 km, qui no estigui preparat es pot trobar camí de casa. Més del 30% de la cursa, per sobre dels 3.500 m. Això és molta altitud.

Ho tenim difícil. Aquí tenim muntanyes de poc més de 3.000 m i allà és impossible anar-hi amb moto, i menys a l'hivern. L'altura ens ho complica molt. No saps mai com respondrà el cos. Saps que a nivell de mar, si t'has preparat bé, tens un índex de rendiment, però en altura un dia pots estar perfecte i l'endemà, havent fet el mateix, et pots trobar molt malament. En el meu cas he fet preparació amb una cambra hipobàrica i espero que vagi bé, però sempre hi ha la incògnita.

D'una banda, estic molt tranquil perquè nosaltres som un equip i treballarem en la mateixa direcció. Crec que ens equivocaríem si féssim la guerra entre nosaltres. L'enemic és a fora i per mi hi ha un gran rival, un pilot amb moltes possibilitats de victòria, que és Joan Barreda. Per sobre dels altres. Després s'ha de veure com evoluciona la cursa i el nivell de cadascú.

Comparant-les, veiem que ven per vies diferents. Honda té una moto amb molta tecnologia, més derivada del motocròs. I la nostra és més una moto més de ral·li/raid, més pensada per al desert. Tècnicament, tenim solucions molt normals. La moto és molt accessible mecànicament i té unes prestacions molt altes. Al final, la que guanyi haurà trobat la solució correcta.

El tema dels números el miro molt poc. Intento apartar-me'n. M'agrada mirar-m'ho després, però a l'hora de pujar a la moto i competir, m'aporta molt poc. Estiguem per la feina, que ja n'hi ha prou.

Estem en un moment que l'evolució és constant. Hi ha grans fàbriques implicades i la velocitat de desenvolupament és bestial. Hem intentat fer una moto més fiable i guanyar potència. És una contradicció, però s'ha d'aconseguir o perdrem el tren.

Diria que les cinc oficials són iguals. No sóc el responsable tècnic ni ho sé segur, però entenc que, amb els ajustaments personals de cadascú, el global és idèntic.

És difícil posar-hi números, però al final és un conjunt. No serveix de res avui dia tenir la millor moto i no ser prou bon pilot. Has de créixer conjuntament, moto, pilot i equip. És tot el paquet el que t'ha de portar a aconseguir un resultat.

Crec que ha de tenir molt pes i que ha de ser una de les parts que decideix la cursa. Per experiència sé que ens espera una navegació complicada, i això ha de formar part de l'esperit del Dakar.

La nostra especialitat és molt difícil d'entrenar. Per estar en un desert amb prou seguretat, tenir un llibre de ruta fiable i sense variacions, tenir un helicòpter que et pugui evacuar en cas d'accident i, per tant, poder esprémer la conducció, la manera que funciona és disputar el campionat del món de raids. Necessitem acumular molts quilòmetres durant l'any.

Home, hi ha hagut molts anys que no he guanyat i he continuat! Em quedaré mentre disfruti i sigui competitiu. Entre guanyar i no fer-ho hi ha molta diferència, però no fa la diferència.

Sí, algú es pot preguntar què fa aquest tio amb la moto si ja en té quatre. Tampoc és això. Quan pujo a la moto, intento oblidar que n'he guanyat quatre i procuro repetir-me que no sóc ningú, que no he fet res i que em toca lluitar com el primer dia. Evadir-me del que ja he fet és el que m'ajuda a anar endavant i continuar mossegant. M'ajuda a sentir-me més pur, ser més jo mateix.

Els tinc al taller, els tinc vius allà, i també m'ajuden. De la mateixa manera que et deia abans que intento apartar-me dels números, també hi ha moments que els necessito. Quan fa mandra anar a entrenar-te o et fa una mica de mal el coll i busques excuses, els veus tots quatre allà i dius, coi, això val la pena. Intento que m'ajudin, però quan no poden ajudar-me, també intento apartar-los.

Sí, ell no hi és, però n'hi ha d'altres que ens ho posaran igual de difícil o més. És el mateix procés de la vida. Jo intento fer el meu camí i espero que arribi el dia. Tinc 38 anys i sóc conscient que estic en la part final de la meva carrera esportiva sobre dues rodes, però tampoc és el meu últim Dakar en moto, ni de bon tros. Ja arribarà, espero que arribi i quan arribi ja ens tornarem a trobar lluitant amb Cyril Desprès de tu a tu.

Els desitjaré un molt bon any. Tinc un fill de tres anys i m'agradaria ser a casa per Reis, per veure la cara que fa perquè ara és l'època que més ho disfruten, però he triat fer això i crec que ell, quan sigui gran, entendrà que el seu pare no hi era per
Reis perquè era l'època en què havia de treballar.