Sí, és veritat. Vaig començar l'any amb moltes esperances. Volia lluitar pel títol, volia ser capaç de plantar cara a Ogier aquest any. Tot va començar molt bé, a Montecarlo [va ser segon], però després vaig tenir molts problemes. No tenia confiança plena en el cotxe, però conduïa massa passat. Atacant sense estar del tot a gust amb el cotxe vaig fer dos errors seguits, i després vaig tenir una avaria. Allò van ser tres ral·lis sense punts, i allà vaig perdre totes les opcions. No pots deixar de puntuar tres cops. Pots tenir un ral·li dolent, però més no. A Portugal em vaig refer, però encara m'havia de barallar amb el cotxe. A l'estiu vaig decidir començar de zero, i a partir de Finlàndia vaig començar a recuperar les bones sensacions. Vaig retrobar el sisu.

El sisu és la determinació. Quan has decidit fer alguna cosa, has d'anar fins al final. Sigui quina sigui la situació mai et rendeixes. Quan estàs avall i vols tornar a estar al capdavant, necessites sisu per contraatacar.

El que més lamento és l'error que vaig cometre l'any passat, a Alemanya. Perquè l'any passat tenia moltes possibilitats. Sense aquell error, hauria pogut lluitar pel títol de totes totes. Aquest any ha estat diferent, perquè d'inici no estava content amb el cotxe, però n'he après molt. El que lamento de veritat és l'error de l'any passat.

Seb ho havia fet molt bé en el ral·li de Portugal. És clar que en calent el va decebre perdre, ho entenc. Per mi no va ser cap problema. Sé com se sentia, perquè jo era novè en l'ordre de sortida i ell obria les pistes. Si més no, tenir un mal curs et dóna aquest avantatge, i l'has d'utilitzar.

Ell vol tenir una situació equitativa, amb tothom en les mateixes condicions per lluitar. Però, al meu parer, en l'esport dels ral·lis mai estàs en les mateixes condicions; la carretera sempre està canviant. Per tenir unes condicions absolutament iguals, has de córrer en circuits. En els ral·lis has d'acceptar que les condicions canvien. De vegades és millor ser el primer cotxe que passa pel tram i no trobar pols ni pedres, i de vegades és millor sortir més enrere. Els ral·lis són això, jo sempre he estat d'acord amb aquesta normativa, però Seb vol la mateixa situació per a tothom, i no pot ser.

El 2007 vaig començar a treballar amb Christopher Treier, que també s'ocupava de Marcus Grönholm. Quan Marcus es va retirar, vaig voler que Christopher seguís amb mi, però ell necessitava un descans. Vaig haver de canviar de persona i no va ser fins al final del 2013 que vaig poder tornar a començar com Déu mana, amb Christopher. Sempre he tingut un psicòleg esportiu, però la feina intensa no va començar fins al final del 2013, quan ell va poder venir als ral·lis amb mi, tal com jo hauria volgut fer ja el 2007.

Hem fet passos molt bons. Hem treballat en la concentració i també en el fet d'estar més relaxat en els ral·lis. Ser capaç de dominar la pressió. Un bon exemple va ser l'any passat, a Finlàndia, quan vaig tenir un problema tècnic i vaig estar a punt de perdre el primer lloc. Vam guanyar el ral·li per dos o tres segons [3.6], gràcies al fet que vam saber mantenir la calma i ser forts mentalment.

Sí, correcte. No hi he pensant gaire, la veritat. Seb ha estat molt fort, ha guanyat molts ral·lis. Estaria bé poder mantenir aquesta lluita ben oberta...

Això seria fantàstic. El primer pas és aquí. Els tres últims anys he acabat segon en el ral·li Catalunya, i és un dels ral·lis que vull guanyar tant sí com no. És una de les meves proves favorites del curs. El format mixt funciona molt bé en aquest ral·li.

Sí, oi? Henri Toivonen, és clar. Però també Juha Kankkunen. Fa dues setmanes vaig estar amb ell i amb Markku Alén al Rally Legend [cèlebre ral·li per a cotxes històrics], a San Marino, i m'ho vaig passar molt bé. Són grans personatges.

Va ser el millor moment de la meva carrera en el WRC. Res podrà superar la sensació d'assolir aquell triomf, llevat de guanyar el títol mundial. Vèncer el meu primer ral·li i batre el rècord del meu ídol va ser d'allò més especial. Encara recordo que estava molt nerviós durant la prova. Abans de l'últim tram pensava que havia perdut les cames, perquè ja no les sentia. Quan vaig guanyar, vaig alliberar tot l'estrès i la felicitat, la gent plorava... Una sensació increïble.

Sí. Henri era primer quan va tenir l'accident a Còrsega, el 1986. Vaig aconseguir vèncer el ral·li que ell havia estat dominant. Va ser un triomf en record seu.

Sí, però era una rèplica, no l'original. Tenia 8 anys i el conduïa pels terrenys de l'empresa del meu pare. Encara el conservo.

M'agraden els Audi. El meu pare corria amb Audis als anys vuitanta. També tinc un Quattro de Grup 4, un de carrer i un Coupé Quattro de Grup A. A banda dels Audi, el Lancia Delta S4 és el meu cotxe de ral·lis favorit.

Una cosa que m'agrada dels ral·lis històrics és que pots tenir l'assistència després de cada tram. Això m'agrada. Fer un tram, tenir una assistència, canviar les rodes, mirar tot el cotxe i després marxar cap al següent tram.

Sí, ja ho sé! En el WRC no funcionaria. De tota manera, en els ral·lis actuals del mundial el que sí que m'agradaria veure més és el que fa el Catalunya aquest any, tenir molts trams diferents. Fer vuit o nou trams diaris; més trams, però més curts. No m'agrada fer només dues passades a dos trams de 50 quilòmetres en una etapa, perquè si n'has d'anul·lar un et quedes sense gaire res. I per al públic tampoc és tan emocionant de seguir.