Motociclisme

Més que una victòria

Marc Márquez, segon rere Jack Miller, és l'únic favorit que sobreviu a l'infernal GP d'Holanda, amb cursa interrompuda per la pluja i esprint final de 12 voltes i Marc

Rossi cau i perd el triomf i Lorenzo i Pedrosa punxen

És o no és més que una victòria sortir de l'infern d'Assen amb una cursa d'avantatge sobre Lorenzo i gairebé dues sobre Rossi? Indiscutiblement. Posem que en una cursa en sec Marc Márquez hagués guanyat, Lorenzo hagués fet segon i Rossi tercer. Els 24 punts sobre el mallorquí serien 15 i els 42 respecte a Rossi, 31. A Marc Márquez li han deixat d'importar els grans premis. Conscient que a Yamaha tenen millor moto, l'únic que li interessa és el campionat, i ha descobert una nova manera de guanyar-lo. Potser amb menys adrenalina, potser igualment efectiva.

En qualsevol temporada anterior, quan Jack Miller el va avançar en la quarta volta de la segona cursa, a 12 voltes –la primera s'havia aturat per un aiguat després de 14 voltes– Marc Márquez hauria intentat recuperar el lideratge en revolt següent. Ahir, no. Ha madurat, sap llegir globalment les curses, l'equip li ha fet entendre que quan no s'és superior s'ha de ser més llest i, a més, veure caure tots sols Rossi i Dovizioso davant seu, perdent la roda de davant, li va acabar d'aclarir les idees. Ni va entrar en el cos a cos amb Miller –que no tenia cap altra pressió que la de sumar el seu primer triomf quan mai no havia passat del desè lloc– ni tan sols el va intentar pressionar.

Com mosques

El podi el va completar Scott Redding –que ja l'havia tastat a Misano 2015– en una cursa per eliminació. Si en les 16 voltes de la primera part tothom s'havia comportat i havia pilotat amb cura exquisida, la segona sortida no va tenir res a veure. En la primera volta, primer va caure Pedrosa, que havia sortit malament quan aspirava a guanyar i forçava més del compte. Segons després l'imitava Crutchlow (era cinquè) i Petrucci plega per avaria (era quart). En la segona volta el líder Dovizioso també llepava l'asfalt i deixava Rossi líder i Marc Márquez segon. Segons més tard era Smith qui queia però el que no s'esperava era l'error de Valentino Rossi, que perdia una victòria que l'hauria situat a davant de Lorenzo en el campionat. Márquez passava a ser líder però ja amb Jack Miller pressionant-lo i Pol Espargaró tercer, però amenaçat per Scott Redding. Aleix Espargaró, que havia sortit de pista empès per un altre pilot, queia aquest cop sol i també deixava la cursa. I Miller avançava Márquez.

Tot això, en tres voltes densíssimes que cal descriure seqüencialment. Tants capgirells situaven Tito Rabat en un setè lloc increïble i a Pedrosa en els punts, tot i la caiguda. Però Tito també va caure –també Pirro– i va recular al dotzè lloc. A dues voltes del final, Pol Espagaró sucumbia a la Ducati de Redding i no podia retenir el que hauria estat el primer podi en Moto GP. I en l'última volta Álvaro Bautista també va tastar l'asfalt.

I Lorenzo? I Viñales? Perdent més de tres segons per volta van tenir el mèrit d'acabar la cursa i recollir uns puntets, però la seva inadaptació al medi va ser tan alarmant que ja s'ocuparan de preguntar-se els perquè. A la tardor, a Sepang, Motegi i Phillip Island l'aigua és freqüent.

La part inútil

Dani Pedrosa i Marc Márquez van alçar els braços en senyal de protesta quan va aparèixer la bandera vermella que avortava la cursa que havia començat a les 2 de la tarda. Remuntaven a tot drap i eren a rod de Dovizioso, Rossi, Petrucci i Redding quan havia estat a un munt de segons i oloraven podi o victoria, però no tenien raó perquè la pista estava impossible. Ells, com a mínim van prendre la segona sortida. No ho va fer Yonny Hernández, que havia caigut una volta abans de l'última vàlida, quan era el sorprenent líder, arriscant més que ningú.

9
caigudes
en la segona part de la cursa, i només quatre (i 2 del mateix pilot, Yonny Hernández) en la primera part.
10
anys
havien passat des de la victòria d'una moto no oficial. L'últim va ser Toni Elias (Honda) a Estoril, el 15 d'octubre del 2006
87
curses seguides
havien guanyat Lorenzo, Pedrosa, Márquez, Rossi i Stoner. Just des d'Assen 2011 (25 de juny) amb triomf de Spies.

Aprilia contracta Aleix Espargaró fins al 2018

Les motos oficials dels dos pròxims anys ja estan adjudicades oficialment. L'última, la d'Aprilia, és en mans d'Aleix Espargaró, que reprèn la relació amb el fabricant italià, amb el qual va guanyar el títol de l'extingida categoria CRT (2012 i 2013) –en aquella època les motos s'anomenaven ART– abans de passar un any a Yamaha Forward i el 2015 i 2016 a Suzuki. Amb el vallesà a Aprilia en el lloc de Stefan Bradl i una segona moto per a Sam Lowes, totes les motos d'equips oficials tenen pilot, Yamaha (Rossi i Viñales), Ducati (Lorenzo i Dovizioso), Honda (Márquez i Pedrosa), Suzuki (Iannone i Rins) i KTM (Smith i Pol Espargaró) també han confirmat la formació 2017.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)