Amb canvi de dibuix

Amb l'estranya i sorprenent aposta de Machín, que per primera vegada va desar al calaix el 3-5-2 amb què havia jugat sempre i va situar un 4-4-2, el Girona va començar amb un pèl de feina, perquè la Ponferradina, amb més possessió de pilota, semblava que tenia les idees més clares. Però ben poca cosa va passar abans del primer gran impacte. Els gironins van treure petroli d'una falta lateral provocada per una progressió d'Ivan López, tallada amb mans per Bellvís. Timor la va posar, i la fórmula dels locals de quedar-se clavats per provocar el fora de joc els va deixar amb un pam de nas. Perquè Ortuño va quedar sol. I no va perdonar. Amb una bona rematada de cap, va marcar el seu setè gol i va situar l'equip en l'escenari més desitjat. Quedava tot un món, és clar, però haver marcat el 0-1 era un gran què. Només faltava administrar-lo, que no era poca cosa per al Girona aquesta temporada. Per salvar-se, cal acumular mèrits. I si no ets capaç de fer bons els avantatges, com tants altres equips aconsegueixen sense haver de proposar tant, malament rai.

Les sensacions que havia insinuat la Ponferradina al començament van quedar mitigades després del gol del Girona. Els homes de Claudio Barragán –en el minut 17 va haver de substituir el bisbalenc Òscar Ramírez– controlaven la pilota en camp propi, però quan volien connectar amb Yuri o Berrocal no tenien precisió o no trobaven forats. Fins i tot es van sentir alguns xiulets del públic, que omplia El Toralín. El Girona es va permetre el luxe de tenir alguna fase, abans del descans, de control i circulació de pilota. I encara hauria estat tot més rodó si Felipe, en una oportunitat molt més clara del que semblava d'entrada, hagués tingut un pèl de fortuna. El cas és que el Girona va marxar al descans amb un gol a favor, amb una altra ocasió clara (més que qualsevol dels d'El Bierzo) i amb força tranquil·litat al darrere. I, virtualment, fora de la zona de descens. Què més podia demanar?

No podia ser tan bonic

La segona meitat va començar amb una possessió llarga dels locals. El Girona, tancat darrere, prou feia traient pilotes com podia. Mal senyal. Jugar en el minut 50 com si fos el 88 era assumir un risc exagerat i innecessari. Per sort, l'empenta inicial es va apaivagar i els gironins van guanyar serenor i clarividència. Tot s'hauria aplanat si Tato, per fi, hagués trobat el camí del gol. Ho va fer gairebé tot, però Robusté el va frustrar estirant-se i deixant-s'hi la cuixa. Un minut més tard, l'exjugador del Las Palmas es va acabar d'irritar, en veure que Machín el substituïa per Bordas. El manresà, desaparegut els dos últims partits, es va situar a l'esquerra i va alliberar una mica Felipe, que debutava com a titular.

Ortuño i Becerra

No va arribar el 0-2, però sí males notícies d'altres camps. Per més que prohibeixin mostrar resultats al videomarcador, amb un mòbil o una ràdio a la banqueta n'hi ha prou. I va començar a quedar clar que, o es guanyava, o cap a segona B. La Ponferradina, que prou bé ho sabia, s'hi va tornar a posar. Berrocal va marcar i va provocar l'eufòria a l'estadi. De cop, tot en orris per al Girona, que se n'anava a l'infern si no ho remeiava un gol. O un miracle, tal com estava l'equip. I va arribar. Juncà va fer una centrada boníssima, però no tothom l'hauria anat a pescar com ho va fer Alfredo Ortuño. Amb tota la força del món, la va acabar tocant amb el front, o potser amb l'espatlla. O amb el cor. O amb l'escut. El Girona no havia sabut rendibilitzar el 0-1, una altra vegada, però Ortuño va fer diana. Una altra vegada. Era el dia dels cops anímics, i la Ponferradina tenia poc més de deu minuts per superar-lo. I no se'n sortia. En tres minuts d'afegit, la supervivència. I va aparèixer Becerra, l'heroi. L'altre heroi.