Durant la Setmana Santa del 1999 els ja coneguts com a Juniors d'Or estaven concentrats al Centre d'Alt Rendiment de Madrid preparant el torneig de Mannheim (mundial oficiós). En aquells temps jo tenia quinze anys i, alhora, estava amb la selecció cadet preparant el preeuropeu de Xipre. Va ser allà quan vaig conèixer Raül López. Reconegut i admirat per tothom, un jugador diferent.

Mai he amagat que el meu mirall basquetbolístic sempre ha estat Juan Carlos Navarro. Més enllà dels mèrits contrets al llarg de la seva trajectòria, compartir amb ell el dia a dia del planter blaugrana m'ha influït per tota la vida. Però sens dubte el descobriment d'en Raül en aquella Setmana Santa em va captivar d'una manera que encara en el dia d'avui m'enlluerna.

Qui no el conegui pensarà que exagero. Però moltes de les filigranes que ara veiem fer a Stephen Curry ja les feia ell amb divuit anys. I amb una naturalitat exultant. Insultant. Superlativa. Un visionari a tots els nivells a qui el seu cap encara li permet anar unes quantes passes a davant de la resta. No només domina el joc fent el que vol i quan vol sinó sotmetent i penalitzant tots i cadascun dels errors dels rivals.

He après que la vida s'ha de llegir necessàriament en positiu. Molts recordaran i maleiran les lesions que es va fer als genolls. Potser si no les hagués sofert estaria encara a l'NBA. Però quedem-nos amb el pensament que això ha estat la causa perquè el gaudíssim de prop. Encara no ha marxat però ja el trobem a faltar.

Se'n va en Raül, se'n va la màgia, se'n va un jugador amb un carisma molt especial que només els genis saben interpretar. Heretem un bàsquet en el qual la inventiva seguirà sent l'essència que continua enamorant-nos. Jugadors com ell han dotat de bona salut aquest esport. I aquest és el millor llegat que ens pot deixar. Moltes gràcies, Raül!