El cap de setmana passat, a les instal·lacions del CEAR La Cartuja (Sevilla), se celebrava el campionat d'Espanya d'hivern de piragüisme. En la categoria de veteranes, d'entre 40 i 44 anys, destacava la presència de Sílvia Elvira (Barcelona, 1974), una esportista que, tot i tenir només una cama, competia amb rivals sense discapacitat.

La Sílvia és una dona especial. Una d'aquelles que et trobes pel carrer i que a simple vista pot semblar comuna, però que va molt més enllà. La seva vida és una història de superació que narra la tragèdia d'una amputació després d'una dècada de patiments i operacions, d'un càncer que va endarrerir el seu camí cap a l'èxit.

Durant aquells fatídics deu anys, va viure més a l'hospital que a casa. “Vaig tenir temps de treure'm la carrera de fisioteràpia durant la rehabilitació i vaig aconseguir un contracte en pràctiques.” Però el tumor va aparèixer de nou. Aquella nova operació la va deixar en cadira de rodes i amb dolors constants, va perdre la feina i també la parella. “Va ser molt dur. Al cap poc temps, em van dir que tenia la cama morta a nivell funcional, que mai la podria recuperar.” Va ser la pitjor època de la Sílvia, la més fosca.

Aprofitant la seva llarga estada a l'hospital, va conèixer la Raquel, una companya que li va contagiar la passió per les travesses en canoa. Va començar com un passatemps, passejant per la Costa Brava o als voltants de l'illa de Menorca. “Vaig voler sortir a palejar amb la Raquel, li vaig trucar, però no vaig obtenir resposta. Al cap d'un temps, el seu marit em va explicar que havia mort. Vaig donar gràcies d'estar viva.” Amb el temps, la canoa va deixar de ser una activitat d'oci per convertir-se en una forma de vida. Els seus fills, dos nens bessons de sis anys, i la piragua, van aconseguir que la Sílvia tirés endavant.

El 2010, el paracanoe es comença a regular a través de la Federació Internacional de Piragüisme, es crea el campionat del món i se'l considera esport professional. “Fins aleshores es feien mundials, però no eren oficials. A partir del 2010 competim de manera reconeguda.” Sílvia debuta el 2011 en la copa del món amb una medalla de plata a Szeged (Hongria), medalla que torna a aconseguir en el campionat d'Europa de Poznan (Polònia) el 2012 i en el mundial de Zagreb (Croàcia) un mes més tard. El 2013, per primera vegada, queda fora de les medalles, sent sisena en el campionat d'Europa a Duisburg (Alemanya) i en la copa del món a Portobello (Portugal). “Cada vegada hi ha més participants a Europa i és més difícil, perquè són més joves que jo.” El seu objectiu des de fa un temps és arribar als Jocs Paralímpics de Rio 2016. Per primera vegada, el paracanoe serà olímpic i la Sílvia vol ser la primera espanyola a participar-hi. “Encara no sabem com serà la classificació, quin serà el procés o quanta gent hi participarà, però és l'objectiu primordial. Si arribo i guanyo medalla, ja no sé què més puc fer.” Però no li serà gens fàcil.

El paracanoe encara no és un esport gaire prolífer i, per agafar ritme de competició, la Sílvia participa en proves de veteranes. “És una distància que no és la meva, a més que les seves embarcacions són més ràpides, però em serveix per preparar-me en l'aspecte mental.” A Sevilla, aquest cap de setmana va ser cinquena en el campionat d'Espanya d'hivern contra dones de la seva edat però sense cap discapacitat. La Sílvia va acabar molt satisfeta pels resultats de la prova a Sevilla, però amb el problema de continuar pagant-se ella mateixa els desplaçaments. Fa un any que la Sílvia rep l'ajuda d'una empresa privada, la farmacèutica Accord, que li subvenciona els viatges per poder competir professionalment i la benzina per anar a entrenar-se cada dia fins al Canal Olímpic de Catalunya, on, com un soci més, paga l'abonament. “Fa molt temps que omple papers per accedir a ajudes, encara que siguin petites, com ara poder fer servir un nutricionista del CAR de Sant Cugat.”

Els propers reptes de la Sílvia són a l'estiu, primer al campionat d'Europa de Brandenburg (Alemanya), a partir de l'11 de juliol i, posteriorment, el mundial de Moscou la setmana del 6 d'agost. S'entrena sis dies a la setmana i onze mesos l'any, per arribar al màxim nivell a l'estiu. “Vinc al matí, a la tarda... He de buscar temps d'on pugui. Per sort, vaig rebre la incapacitat i no treballo.” El seu dia a dia és caòtic, s'aixeca abans de les set per poder portar els dos nens a l'escola i no pot anar a dormir fins a les onze, sense aturar-se mai. “Els nens m'ajuden molt, entenen la situació i això és important. Me'ls emporto a l'entrenament algun cop i es porten genial. Com a regal, m'acompanyaran a Rio.”