Hi ha dos fenòmens molt emergents en el nostre país: la pràctica del running i l'exercici de la meditació. Com indiquen els estudis, ens els darrers anys, ha crescut el nombre de ciutadans que corren,
però també el de persones que
mediten.

Aparentment, poden semblar activitats oposades, una de caràcter físic i l'altra de signe espiritual, però com he intentat mostrar en el meu darrer llibre, Córrer per pensar i sentir (Angle Editorial), tot seguint les intuïcions del clàssic llibre de Fred Rohé, El zen del córrer, córrer és una experiència integral, que afecta totes les dimensions de l'ésser humà (física, psíquica, social i espiritual) i meditar és una pràctica també de caràcter global que es pot exercir corrent.

La meditació, com l'amor i com l'ésser, es diu de moltes maneres i cada persona ha de desenvolupar aquella modalitat que s'adeqüi millor al seu ésser, a les seves necessitats i al seu estil de vida. La meditació es pot realitzar de múltiples maneres, però té una fita clara: la presència plena en l'ara i l'aquí, la consciència clara d'estar viu, la tranquil·litat mental i emocional, el benestar interior, en darrer terme, la plena comunió amb tot el que hi ha i la superació de la dualitat jo-món, subjecte-objecte, actor-espectador. Meditar no significa intentar canviar els nostres pensaments, pensant més intensament. Més aviat consisteix a observar els pensaments, a veure com passen, com desfilen per l'escenari de la ment. Observar significa sostenir, mirar-los des de fora, deslligar-se sense involucrar-se en ells. Consisteix a separar el jo dels pensaments, a adonar-se que els pensaments no pesen, que són lleugers i efímers.

En prendre distancia, és possible alliberar-se dels pensaments que angoixen i asfixien, deseixir-se d'allò que neguiteja i pesa. En conrear la meditació, el corredor se situa més enllà o darrere dels pensaments que flueixen per la seva ment, els separa del seu ésser, no tracta d'apropiar-se'ls, dominar-los o dirigir-los; senzillament deixa que flueixin, que passin.

Meditar significa conrear una actitud lliure de judicis al voltant del que emergeix en la ment, sigui el que sigui. Sense aquesta actitud, no estem meditant. Això no vol dir que no emergeixin judicis. De fet, la ment està preparada constantment per emetre judicis de valor, distingir, analitzar, separar i discernir.

Córrer és no fer res, és parar l'acció i la producció, prendre's temps; deixar que la naturalesa, el que m'envolta actuï sobre el meu ésser. És la manera de poder gaudir intensament de l'ara, de cada instant que passa, per tal que no passi inadvertit o es perdi per l'eternitat.

La no-acció no és la mandra o la peresa, tampoc no és la passivitat o la indolència. És aturar-se, posar el fre, la qual cosa no és senzill en la vida veloç que portem, perquè tot empeny a fer, a actuar, a transformar, a produir, a donar forma a la realitat perquè s'adapti als propis interessos, perquè es converteixi en l'objecte desitjat. El corredor de fons, mentre corre pels boscos, no canvia res, tampoc no guanya res. La no-acció és el camí per deixar que les coses siguin el que són i que es despleguin a la seva manera. El corredor, mentre trota pels camps, no fa res, en sentit estricte: no caça, ni pesca, tampoc no talla llenya, ni cull flors. Arriba a casa amb les mans buides, tal com n'havia sortit, però és justament aquest buidament la seva més gran conquesta, el que més l'allibera i el purifica.

Quan un ésser humà està avesat a córrer, córrer no li suposa esforç. Ho assumeix com un hàbit incorporat en el seu propi ésser, com afaitar-se, dutxar-se i fer-se la torrada del matí. El mateix passa amb l'activitat de dansar, d'escriure o d'explicar. Com més acostumat s'està a fer una operació, més fluïdament es desenvolupa. Les persones que excel·leixen en una activitat, però, mai no ho fan per casualitat. Totes han vençut el drac de la mandra. És el drac que s'interfereix a la meitat del camí i que el sentit del deure ha de combatre fort per no deixar-se vèncer per la peresa. La meditació, en sentit formal, rau a dedicar un temps per detenir tota activitat externa i conrear la quietud de manera deliberada, sense cap altre propòsit que el d'estar plenament present en cada instant. No es tracta de fer res de nou. Aquests moments de temps perdut, de no-acció són el millor regal que un ésser humà es pot fer a si mateix, perquè s'adona que està viu, que hi és, podent no ser-hi.

Córrer meditant aclareix la vista. És un exercici que propicia el desvetllament, el fet de despertar-se. Des de la filosofia presocràtica, especialment des d'Heràclit, és coneguda la dicotomia entre els desperts i els adormits. La meditació té una clara funció: despertar l'ésser humà a la vida, obrir-li els ulls, eixamplar-li les oïdes, fer-lo receptiu a la realitat que l'embolcalla. Només vivim, pròpiament parlant, quan estem desperts.

En la pràctica del fons, és difícil fixar la mirada en un punt quiet de l'horitzó, perquè cal estar atent a l'espai immediat abans de fer la passada. Amb tot, hi ha llocs on el corredor de fons es pot alliberar d'aquest control de la immediatesa i centrar la mirada en l'horitzó llunyà. Un prat és un lloc idoni per fer això, també una platja llarga i ampla o bé un recta inacabable. En aitals situacions, el corredor es pot abstraure de l'immediat i fixar els ulls atentament en l'espai mitjà pròxim.

En definitiva, meditar tot corrent no és canviar la realitat, ni canviar el sentit dels pensament, és un exercici que té com a fi sentir que sentim, pensar que pensem, adonar-se que respirem, que patim, que gaudim, que naixem i morim.