Què hauria de fer el senyor Miguel Cardenal, president del Consell Superior d'Esports (CSD), perquè l'himne de l'estat que ens obliga a pagar-li el sou no se'ns fes tan antipàtic? D'entrada, aprendre a comportar-se. Que se sàpiga, si encara no han canviat les lleis, aquest senyor és un treballador de tots els qui paguem impostos a l'Agència Tributària, i no sembla pas que l'hàgim contractat per ficar el nas on no el demanen.

A través de tantes delegacions com vulgui, cap membre de cap govern de cap estat no té cap dret de ficar-se en la manera d'expressar-se dels ciutadans lliures a qui deu lleialtat i respecte, perquè és per una simple i elemental regla de respecte democràtic que guanyar per vots unes eleccions no impliqui, de cap manera, subvertir l'ordre i manar per imposició del càrrec. És aquí on les majories absolutes es mostren perverses, perquè tendeixen a transformar els servidors públics en éssers subversius, persones per a qui el govern de la cosa pública, del llatí res publica, no és sinó l'exercici d'executar el poder per obediència jeràrquica.

I transformar la gestió del bé comú en una piràmide d'executors en cadena és tan nociu com les estafes econòmiques que s'hi basen, perquè es fonamenten en una realitat inflada no pas per lleis de correspondència lògica sinó per ordres de creences arbitràries.

Ordenar que s'impedeixi xiular l'himne d'Espanya, posar la llei al servei d'una creença no mata solament la separació de poders de Montesquieu, sinó que equipara Espanya a una república islàmica, perquè no són les formes, sinó els principis, allò que corregeix l'aberració de supeditar l'argument al dogma.

Respectar un símbol, un himne o una senyera és respectar les lleis de les persones que s'hi senten identificades; i si les lleis sotmeten, rebel·lar-s'hi és tornar el respecte a l'ordre democràtic.