Fa 43 anys, el 5 de setembre del 1973, en un partit amistós contra el Cercle de Bruges, el Futbol Club Barcelona va presentar un nou jugador: Johan Cruyff. Des d'aleshores, el periodista Manuel Vázquez Montalbán va seguir amb especial interès la seva trajectòria esportiva.

Diversos paral·lelismes unien aquests dos genis, l'un literari i l'altre futbolístic. Tots dos procedien d'un barri desafavorit d'una gran ciutat, van patir l'absència del pare durant la infantesa, van superar dificultats econòmiques i socials, el seu triomf professional va ser a costa del seu cor –quatre by pass un i dos l'altre així ho certifiquen– i només una mort abans d'hora va ser capaç de posar fi al seu frenètic activisme.

El fitxatge de Cruyff responia a una doble necessitat. Calia un jugador pont que restituís la comunicació entre l'entrenador, Rinus Michels, i la plantilla i, alhora, un revulsiu que garantís la victòria del president Montal. A més, amb aquesta incorporació, el club recuperava la iniciativa després del cas Di Stéfano, en reeixir en les negociacions amb l'Ajax, sota la pressió de la Phillips, ja que els holandesos preferien traspassar el jugador al Real Madrid. El delicat context polític no es podia permetre un nou greuge centralista, i la Federació Espanyola de Futbol va optar per inhibir-se (Cruyff o el inicio de la década prodigiosa,a Triunfo).

Per Montalbán, Cruyff no era tan sols un jugador. Els socis el consideraven un “patrimoni col·lectiu” que calia protegir; els seus companys li agraïen el ressò internacional i l'augment tant del sou com de la seva cotització; els catalanistes s'emocionaven en saber que batejaria amb el nom de Jordi o Núria el seu futur fill o filla; els presidents dels altres clubs esperaven ansiosos la seva visita per duplicar o triplicar el taquillatge; els periodistes locals defensaven l'honor de Cruyff davant dels atacs de la premsa de la capital; a la Model els presos polítics se sentien confortats quan rebine el seu autògraf; un diari barceloní publicava un article cada setmana amb la seva signatura; i es guanyava el favor del públic espanyol amb un perfil amable i humil (El cruyffismo, a Triunfo, 1974).

El jugador holandès va esdevenir un ídol indiscutible per al barcelonisme. No obstant això, es tractava d'un vincle basat més en el resultat que en el sentiment, menys apassionat i més supeditat a les victòries (El ídolo,a Tele/eXpres, 1974). Després de quatre temporades, Cruyff va anunciar la seva retirada com a jugador deixant un record comparable al de Kubala i Samitier que no es corresponia amb els seus èxits esportius (Un sucesor para Cruyff, a Triunfo, 1978).

Deu anys més tard, va tornar com a entrenador, i Montalbán, malgrat els seus dubtes inicials, va acabar gaudint de l'equip dirigit per Cruyff no tant pels títols conquerits, sinó per aquells “deu o quinze minuts de joc en estat de gràcia” que el dream team oferia en cada partit (El Barça és el nostre club, Columna, 1992). Fins i tot, va reconèixer que com a tècnic mereixia un lloc preferent en la memòria del barcelonisme (Kubala, entre Gamper y Cruyff, a El País, 2002).

Cruyff va influir en decisions clau que van fer possible l'exitós palmarès blaugrana. Va tenir molt a veure en el nomenament de Rijkaard i de Guardiola. Va entrenar els que més tard van ser els directors esportius del club: Begiristain, Zubizarreta i Robert. Així mateix, Montalbán li atribuïa el mèrit del fitxatge de Luis Enrique com a jugador blaugrana (Luis Enrique, a Avui, 2002).

Vázquez Montalbán va destacar dos aspectes del llegat de Johan Cruyff. Va aconseguir fer de la pràctica futbolística una filosofia que el va convertir en un dels millors jugadors del segle XX i en un entrenador excepcional (El poscruiffismo, a El País, 1997). A més, va il·lusionar els barcelonistes amb un equip, format per futbolistes del planter i jugadors estrangers, capaç d'aspirar als trofeus més preuats (Cien años azulgrana, El País Aguilar, 1999). Un projecte que tant Rijkaard com Guardiola i Luis Enrique han fet realitat i que sembla que assenyala l'únic camí possible per competir en un futbol sovint segrestat pels interessos dels inversors internacionals.