Olimpisme

L’altra història dels Jocs Olímpics (2)

Atenes invoca drets històrics

El gran èxit de la primera edició dels Jocs va ser que es portessin a terme en una Grècia que es va voler apropiar dels Jocs.

La segona edició, a París, va ser una immensa decepció per a Coubertin, amb els Jocs diluïts enmig de l’Exposició Universal del 1900

El res­ta­bli­ment dels Jocs i la desig­nació d’Ate­nes com a pri­mera seu es va pro­duir en un con­text de con­vulsió política a Grècia. Aquells pri­mers Jocs ja van estar plens d’impli­ca­ci­ons polítiques. Jordi I, William Geor­ges Olden­bug, era rei de Grècia des del 1863 quan va ser nome­nat per l’Assem­blea Naci­o­nal Grega després de la des­ti­tució del rei Otó I -impo­sat el 1832 per les grans potències quan Grècia va asso­lit la inde­pendència de l’Imperi Otomà-. Jordi I era el pri­mer mem­bre de la nova dinas­tia d’ori­gen danès que bus­cava legi­ti­mar la seva dinas­tia i va veure en els Jocs la opor­tu­ni­tat de fer-ho i, a més, unir el poble grec mit­jançant l’esport i acon­se­guir la Énosis o reu­ni­fi­cació pan­hel·lènica.

Kha­ri­laos Trikou­pis va gover­nar gai­rebé de forma inin­ter­rom­puda des del 1882 al 1890, però va per­dre les elec­ci­ons d’aquell any i així es va ini­ciar un període en que hi van haver tres caps de govern en tres anys. El desem­bre del 1893, Trikou­pis va decla­rar la fallida de l’Estat grec davant la impos­si­bi­li­tat de tor­nar els crèdits. Els Jocs, per tant, no eren tema pri­o­ri­tari pel govern que tenia clar que Grècia no podia fer front a aque­lles des­pe­ses a causa de la greu crisi econòmica per la que pas­sava el país. L’octu­bre del 1894 Cou­ber­tin va visi­tar Ate­nes. El dia que hi va arri­bar es va tro­bar que un diari pro gover­na­men­tal titu­lava: “Els Jocs Olímpics no es faran a Ate­nes. El comitè pensa que són massa cars”. Cou­ber­tin es va entre­vis­tar amb Trikou­pis i en les seves memòries afirma que el polític grec li va dir que no inter­vin­drien en la orga­nit­zació dels Jocs però que li ofe­ria “una neu­tra­li­tat con­des­cen­dent”. Sobre Trikou­pis, Cou­ber­tin també va escriure: “Tota idea que ell no havia con­ce­but o com a mínim refet, li sem­blava detes­ta­ble. És així que li va aga­far mania als Jocs. Des de l’anunci del seu nai­xe­ment ell va deci­dir que no tin­drien lloc. I es van fer perquè ell va ser ender­ro­cat”. Vike­las havia for­mat a Ate­nes un comitè d’orga­nit­zació que no va ser gaire efec­tiu i que aca­ba­ria sug­ge­rint que els Jocs se sus­pen­gues­sin. Aquest comitè va xifrar en 600.000 drac­mes la quan­ti­tat necessària per orga­nit­zar bé els Jocs. Per Cou­ber­tin amb 150.000 drac­mes n’hi havia prou. El 24 de novem­bre del 1894 la opo­sició va retreure al govern que havia pres una decisió per­ju­di­cial per als interes­sos naci­o­nals que seria apro­fi­tada pels ene­mics de Grècia per con­tes­tar una vegada més l’ori­gen grec antic dels grecs con­tem­po­ra­nis.

El cap de la opo­sició, The­o­do­ros Deliyan­nis, veient que els Jocs eren un tema amb el qual podia des­gas­tar el seu rival va deci­dir que ell si que dona­ria suport als Jocs. El 13 de gener del 1895 es va cons­ti­tuir el Comitè dels Jocs Olímpics, pre­si­dit per Cons­tantí i del qual for­ma­ven part mem­bres de la opo­sició a Trikou­pis i ele­ments fidels a l’hereu de la corona. El pri­mer objec­tiu era acon­se­guir diners i per això es fan for­mar comitès espe­ci­als tant a Grècia com a l’exte­rior per a recap­tar fons a través d’una subs­cripció popu­lar. Es van reco­llir 332.756 drac­mes a més del milió que l’home de nego­cis grec esta­blert a Ale­xan­dria Geor­ges Ave­roff va donar per als Jocs. 585.000 drac­mes van ser per a a recons­truir l’estadi de mar­bre i 415.000 drac­mes més per a l’orga­nit­zació. Pres­si­o­nat per tot arreu, Trikou­pis va pre­sen­tar la dimissió al rei i en les elec­ci­ons que es van fer el mes d’abril, Deliyan­nis va arri­bar al poder. Trikou­pis ni tan sols va ser esco­llit dipu­tat i va mar­xar a França on va morir l’abril del 1896, just quan a Ate­nes es cele­bra­ven els Jocs Olímpics.

Seu per­ma­nent

Els Jocs van reforçar la uni­tat naci­o­nal de Grècia i al mateix temps van sig­ni­fi­car la seva renai­xença i l’inici de la seva homo­lo­gació com a país occi­den­tal. I tot, sense tenir ni els mit­jans econòmics ni la cul­tura espor­tiva necessàries. Por­tats per l’entu­si­asme, i invo­cant drets històrics, els grecs van dema­nar que Ate­nes es cons­tituís en seu per­ma­nent dels Jocs, contrària­ment al que s’havia acor­dat en el congrés de la Sor­bona, on s’havia deci­dit que els Jocs serien iti­ne­rants. La paraula inter­na­ci­o­nal era la més impor­tant per a Cou­ber­tin de les tres que for­ma­ven el COI i era incom­pa­ti­ble amb el fet que els Jocs es fes­sin sem­pre en el mateix lloc. Segons els grecs, que Ate­nes fos seu per­ma­nent no qüesti­o­nava l’inter­na­ci­o­na­lisme dels Jocs. També es posava en qüestió l’auto­ri­tat inter­na­ci­o­nal del COI i la seva com­petència per deci­dir tot sol on s’havien de fer els Jocs. Cou­ber­tin, que en aca­bar els Jocs d’Ate­nes havia succeït Vike­las en la pre­sidència del COI segons el prin­cipi que el pre­si­dent havia de ser d’on es farien els pro­pers Jocs, i els del 1900 esta­ven assig­nats a París des del 1894, no va cedir i el COI va con­ser­var el paper que s’havia ator­gat a si mateix de con­tro­lar i orga­nit­zar els Jocs Olímpics. En aquells pri­mers Jocs, Cou­ber­tin ja va trans­gre­dir el que s’havia apro­vat en el congrés de res­ta­bli­ment: “Els Jocs no poden tenir èxit més que amb el suport dels governs, que el comitè faci tot el que sigui neces­sari a prop dels poders públics per asse­gu­rar la seva par­ti­ci­pació ofi­cial.” El govern que no donava suport als Jocs va aca­bar per­dent el poder.

Un any després de la fi dels Jocs, tota la eufòria i la con­fiança en el renai­xe­ment de Grècia que van pro­vo­car aquells pri­mers Jocs Olímpics, tant pel retorn de Grècia al mapa mun­dial com per la victòria de Spi­ro­don Louis en la marató van que­dar en no res amb la con­tun­dent der­rota en la guerra con­tra Tur­quia. El 1899, es va apro­var a Grècia una llei que deia que el Comitè dels Jocs Olímpics creat el 1895 havia de “vet­llar per que cada qua­tre anys es facin els Jocs que s’havien desen­vo­lu­pat el 1896”. La llei va ser rebuda irònica­ment fora de Grècia. El príncep hereu va pro­po­sar, a canvi, que es fes­sin jocs inter­me­dis a Ate­nes en els anys parells que no hi hagues­sin Jocs. Només se’n van fer uns, el 1906, que no estan con­si­de­rats com uns Jocs ofi­ci­als, però que van aju­dar a impul­sar l’olim­pisme després de les males experiències dels Jocs de París del 1900 i de Saint Louis del 1904. La ines­ta­bi­li­tat política que va viure Grècia en l’inici del segle XX van fer obli­dar el pro­jecte.

Expo­si­ci­ons Uni­ver­sals

El gran èxit dels Jocs d’Ate­nes va ser que es por­tes­sin a terme. I que es tingués clar que calia fer-ne la segona edició que ja estava con­ce­dida a París. Els Jocs del 1900 van ser una gran decepció per a Cou­ber­tin. Que ja havia esta­blert con­tacte amb els res­pon­sa­bles de l’Expo­sició Uni­ver­sal de París l’any 1889. Lla­vors la seva intenció era que l’aju­des­sin a difon­dre l’esport esco­lar. Ara es trac­tava dels Jocs Olímpics. I la seva relació amb el comis­sari gene­ral de l’expo­sició, Alfred Picard no va ser gens bona. En les Memòries, Cou­ber­tin diu de Picard que “detes­tava haver de con­ti­nuar una idea”. La idea eren els Jocs Olímpics i era de Cou­ber­tin, que con­ti­nu­ava sol i incomprès con­tra tot­hom. Els Jocs però, van que­dar diluïts enmig dels actes de l’expo­sició Uni­ver­sal, amb un munt de com­pe­ti­ci­ons que fa que encara avui hi hagi dis­cus­si­ons sobre quins for­ma­ven part del pro­grama ofi­cial dels Jocs i qui­nes eren sim­ples com­pe­ti­ci­ons de demos­tració afe­gi­des. Cou­ber­tin no va tenir mai bones rela­ci­ons amb els dife­rents governs de la República.

Vist en pers­pec­tiva, Cou­ber­tin escri­via, el 1931, en les seves Memòries que l’experiència del 1900 “pro­vava que calia estar atents de no dei­xar mai que els Jocs fos­sin anne­xos d’una d’aques­tes grans fires al mig de les quals el seu valor filosòfic s’eva­pora i la seva part pedagògica esdevé ino­pe­rant. Malau­ra­da­ment, la unió que havíem fet era més sòlida del que ens pensàvem. Dos cops més, el 1904 i el 1908, ens faria falta, per raons pres­su­postàries, patir el con­tacte amb les expo­si­ci­ons”. El res­sen­ti­ment de Cou­ber­tin cap a l’Expo­sició Uni­ver­sal de París queda clar amb la frase amb que tanca el capítol cinquè de les seves Memòries quan es refe­reix a la relació amb les dife­rents expo­si­ci­ons uni­ver­sals: “ En aquest enut­josa bar­reja, l’olim­pisme, si més no, tin­dria una situ­ació de major inde­pendència i no es tro­ba­ria reduït a l’humi­li­ant vas­sa­llatge al qual se l’havia sotmès a París”.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.