L’era dels boicots: Montreal

Vint-i-nou països africans no van participar a Montreal perquè no es va expulsar Nova Zelanda dels Jocs per la gira que el seu equip de rugbi va fer a Sud-àfrica.

La Xina, que no era membre del COI va pressionar el govern del Canadà i va acabar aconseguint la retirada de Taiwan

La delegació del Líban en la cerimònia inaugural de Montreal-76. COI.

Jordi Camps - BARCELONA

El drama que es va viure a la vila olímpica de Munic el 1972 va ser l’inici de l’obsessió per la seguretat. I un element més que va inflar els pressupostos que les ciutats havien de destinar als Jocs. A Montreal, el 1976, s’hi van destinar 100 milions de dòlars i 16.400 agents, però aquest, al final, va ser el problema menor dels canadencs. Les vagues dels treballadors que havien de construir les instal·lacions olímpiques van obligar el govern a abolir, excepcionalment, el dret de vaga. Entre el novembre del 1974 i el maig del 1976, les obres van estar aturades 155 dies, 120 per les diferents vagues i 35 per culpa del mal temps. Al final els Jocs es van fer amb algunes instal·lacions, com l’Estadi, per acabar i, a sobre, es va generar un dèficit que Montreal va estar pagant molt de temps.

Els Jocs de Montreal van ser els primers que es van celebrar des del 1960 sense haver de compartir espai en els mitjans d’informació amb la Guerra de Vietnam, que s’havia acabat el 30 d’abril del 1975 amb la caiguda de Saigon. Però això no va evitar els conflictes polítics. A Montreal es va viure un nou enfrontament entre la República Popular de la Xina i Taiwan. L’abril del 1975 la Xina va presentar una petició de readmissió en el COI en la qual també demanava que es retirés el reconeixement al comitè de Taiwan. Les federacions xineses ja havien estat acceptades en 10 de les 27 federacions internacionals que en aquell moment eren reconegudes pel COI (bàsquet, esgrima, gimnàstica, halterofília, hoquei sobre gel, lluita, patinatge, piragüisme, rem i voleibol). Taiwan lluitava per la seva supervivència i al temps que intentava evitar que l’entrada de la Xina en una federació no signifiqués la seva expulsió, buscava nous reconeixements, La petició d’admissió del COI no va ser oficialment rebutjada, però es va deixar per després dels Jocs del 1976. La Xina volia ser als Jocs de Montreal i quan va veure que no hi podria ser, va intentar evitar que Taiwan hi pogués participar. El Canadà va ser un dels primers països que va reconèixer la Xina i el govern de Pequín li va recordar al de Canadà que la participació de Taiwan a Montreal podria provocar problemes en les seves relacions. El govern del Canadà va impedir l’entrada al país de la delegació de Taiwan i només l’amenaça de retirada dels Estats Units va fer afluixar la postura del govern de Pierre Trudeau, que finalment va acceptar que el comitè de Taiwan participés sota aquest nom: Taiwan i prou. Als Estats Units els va estar bé, però no a Taiwan, que es va retirar.

El rugbi, la causa

La situació més greu no va ser aquesta, sinó que la va provocar la gira que l’equip de rugbi de Nova Zelanda va fer per Sud-àfrica, país que per culpa de la seva política racial d’apartheid estava exclòs dels Jocs Olímpics. La gira es va fer pocs dies després de la massacre en la revolta de Soweto. Tanzània va ser el país que va iniciar la revolta. 48 abans de la inauguració dels Jocs, 13 països africans li van fer arribar una carta al president del COI, Lord Killanin, en la qual li demanaven l’exclusió de Nova Zelanda dels Jocs. La feblesa demostrada pel COI en el cas de Taiwan va encoratjar els països africans, que van seguir les resolució aprovada per l’Organització per a la Unitat Africana en la trobada que va fer del 24 al 29 de juny del 1976 i en la qual va exigir als seus membres un boicot als Jocs si Nova Zelanda hi participava. La suposada independència dels comitès olímpics nacionals respecte als governs dels seus països va tornar a quedar en evidència. El COI no es va creure l’amenaça. La sessió del COI va tractar la reclamació dels africans el mateix dia i tots els seus membres, inclosos els africans, van dir que no era un assumpte seu perquè: Nova Zelanda no practicava l’apartheid, el rugbi no era un esport olímpic, la federació neozelandesa de rugbi no estava afiliada al CON de Nova Zelanda i el COI ja havia pres les seves responsabilitats sobre Sud-àfrica i Rhodèsia i les havia exclòs a totes dues. El govern de Nova Zelanda va dir que al seu país la política i l’esport estaven separats i que el fet de que el seu equip de rugbi anés a Sud-àfrica no volia dir que ells aprovessin el que estava passant en aquell país. 22 comitès es van retirar: Algèria, Camerun, Congo, Egipte, Etiòpia, Ghana, Guyana, Alt Volta, Iraq, Kenya, Líbia, Mali, Marroc, Níger, Nigèria, Uganda, Sudan, Swazilàndia, Txad, Togo, Tunísia i Zàmbia i set més que s’havien inscrit, no s’hi van presentar: República Centreafricana, Gabon, Gàmbia, Madagascar, Malawi, Tanzània i Zaire. El Senegal i Costa d’Ivori van ser els únics països africans que van competir a Montreal. Per tant, segons les dades del COI, haurien faltat 29 comitès i un total de 441 atletes que havien de participar en 14 esports diferents. L’esport més afectat va ser l’atletisme, amb 173 baixes, algunes d’atletes que aspiraven a pujar al podi.

Al final, 92 països van participar en uns Jocs que es van inaugurar en un estadi que no s’havia aconseguit acabar del tot. A Montreal també es van viure actes polítics a l’estadi com les dedicatòries que el cubà Alberto Juantorena va fer a Fidel Castro després de derrotar els atletes dels Estats Units en els 400 i els 800 metres: “les meves medalles d’or són per al poble cubà i Fidel Castro”, o els enginyosos components de la colònia d’Ucraïna al Canadà que van anar a l’estadi a veure el partit de futbol entre les seleccions del Canadà i de la URSS vestits amb una samarreta amb una lletra cadascun i que quan ocupaven els seus seients feien que es pogués llegir “Visca Ucraïna lliure”. O la delegació del Líban, que va desfilar en la cerimònia inaugural amb una pancarta on es llegia “Líban, Pau, Unitat i Llibertat”.

Sense sancions

L’endemà de la cloenda, el president del COI, Lord Killanin, va dir que els Jocs tenien tanta repercussió “que l’acte esportiu s’havia convertit en un acte polític. Tothom ha patit: els africans, el comitè organitzador, el Moviment Olímpic, els neozelandesos, tot el món excepte ... Sud-àfrica”. En la reunió de la comissió executiva que es va fer a Barcelona l’octubre del 1976, el COI va estudiar si havia de sancionar o no els comitès que havien boicotejat els Jocs. Recordant el que havia passat amb Taiwan, el COI va fer una nota en la qual va afirmar que el govern del Canadà no havia complert les condicions segons les quals s’havien concedit els Jocs a Montreal i que alguns comitès havien estat obligats a retirar-se dels Jocs per culpa de pressions exercides per autoritats no esportives. El COI però, va considerar que sancionar els comitès tindria uns efectes negatius que els primers que els patirien serien els esportistes i va decidir que “les regles del COI siguin revisades, esmenades, reforçades i respectades en el futur”. És clar que el 7 de novembre del 1975, en una circular adreçada als atletes i dirigents olímpics, Lord Killanin havia escrit: “Vull ressaltar que la participació als Jocs Olímpics no ha estat mai obligatòria”.