Samaranch II té una missió

Joan Antoni Sama­ranch Sali­sachs, fill del pre­si­dent del COI que va por­tar els Jocs a Bar­ce­lona el 1992, gua­nya pes en el comitè inter­na­ci­o­nal en recu­pe­rar la vice­pre­sidència que ja va ocu­par entre el 2016 i el 2020. Acce­deix al càrrec en un moment vital ja que Sama­ranch, que viu entre Bar­ce­lona i Madrid, és un defen­sor acèrrim de por­tar els Jocs d’Hivern del 2030 als Piri­neus. Amb tot, no deixa de ser un peó del Comitè Olímpic Espa­nyol i, per tant, inten­tarà que Cata­lu­nya no con­troli la sort de la can­di­da­tura sinó que ho faci Madrid i, per tant, que el govern d’Aragó asso­leixi el seu prin­ci­pal objec­tiu, tenir el mateix rol de la Gene­ra­li­tat i con­ver­tir-se en molt més que una sub­seu. Han de ser els Jocs d’Espa­nya i heus aquí una de les con­tra­dic­ci­ons en què viu per­ma­nent­ment el govern català més enllà de l’opo­sició d’algu­nes pla­ta­for­mes.

En aquesta bata­lla política en què s’ha con­ver­tit la can­di­da­tura, el COI, gràcies a la impli­cació de Pere Miró, és clara­ment favo­ra­ble a por­tar els Jocs als Piri­neus L’Agenda 2030, a més, faci­lita por­tar algu­nes moda­li­tats a d’altres països, ja sigui Suïssa, França o Bòsnia. Això sí, el comitè veu amb des­con­cert dos fac­tors que juguen en con­tra: l’opo­sició d’una part del ter­ri­tori (pen­dent del referèndum promès pel govern) i la bara­lla entre els governs autonòmics amb Pedro Sánchez i el COE pel mig.

Sama­ranch, en aquest sen­tit, inten­tarà exer­cir el rol del seu pare als anys 80 des d’una posició més feble ja que d’entrada la pre­sidència l’ocupa Tho­mas Bach, gens amic de por­tar els Jocs a ter­ri­to­ris on no són ben­vin­guts. “Aquests Jocs serien molt bons pel Piri­neu i per Espa­nya”, va dir el diri­gent en decla­ra­ci­ons a EFE després de la seva elecció. “Més val que sota el lide­ratge d’Ale­jan­dro Blanco (pre­si­dent del COE) s’imposi el sen­tit comú i l’interès de la soci­e­tat espa­nyola”, hi va afe­gir. Es dona per fet que Cata­lu­nya i l’Aragó repren­dran les nego­ci­a­ci­ons un cop s’ha aca­bat la “treva” olímpica de Pequín.

Can­di­dat únic

Sama­ranch era el can­di­dat únic a la vacant del càrrec. Va rebre 72 vots a favor, 4 en con­tra i 7 abs­ten­ci­ons en la 139a sessió de l’orga­nisme reu­nida a Pequín el dia previ a la clau­sura dels Jocs. Que no hi hagi hagut un dal­ta­baix en uns Jocs mar­cats també per les mesu­res con­tra la covid, per la manca de drets humans i per la neu arti­fi­cial s’ha degut a l’acti­vi­tat de Sama­ranch, pre­si­dent de la comissió de coor­di­nació dels Jocs.

Sama­ranch, de 62 anys, assu­mirà el càrrec el pro­per 22 de maig quan es clau­suri la sessió, que no ha pogut com­ple­tar els seus tre­balls pre­ci­sa­ment per les mesu­res de pre­venció con­tra la covid.

La tra­jectòria pro­fes­si­o­nal i com a diri­gent de Sama­ranch té clars i obs­curs. Tot i que va ser nome­nat pre­si­dent del COI el 2001 no va acon­se­guir mai que les can­di­da­tu­res de Madrid tin­gues­sin èxit. Abans, el 1989, ja havia acce­dit al COE gràcies a la influència del seu pare. Ha estat lli­gat a una de les fede­ra­ci­ons olímpi­ques més eli­tis­tes, la de pen­tatló modern.

El 1991 va entrar al con­sell d’admi­nis­tració d’Ercros suc­ceint el seu pare. Tots dos van ser impu­tats el 1999 en el judici per la sus­pensió de paga­ments de l’empresa. Una altra empresa de la qual va ser con­se­ller, Huarte, va fer fallida el 1996. A Cata­lu­nya és pre­si­dent del RACC i la seva relació amb la Xina ve de lluny, quan la Fun­dació Sama­ranch, cre­ada a Pequín, va sig­nar un acord amb Bei­jing Tou­rism Group.

Recla­mant uni­tat

Sama­ranch va ser un dels par­ti­ci­pants en l’acte del setem­bre del 2019 en què es recla­mava uni­tat política per asse­gu­rar la can­di­da­tura per als Jocs d’Hivern que serà ele­gida el 2023. “Els repre­sen­tants polítics s’han de posar d’acord, no cal que siguin am ics. Si ho fan, tin­drem gai­rebé tot el que COI ens demana”, va dir en aque­lla ocasió Sama­ranch, que no ha vol­gut ficar-se mai direc­ta­ment en qüesti­ons polítiques. Abans del referèndum de l’1 d’octu­bre del 2017 va dir, això sí, que el COI no estava “ocu­pat ni pre­o­cu­pat” per l’hipotètic reco­nei­xe­ment d’un comitè català.