Ho dic d’entrada, no vaig veure el salt de 6,25 metres d’Armand Duplantis, rècord del món, però el vaig sentir. Dilluns em vaig passar tot el dia al Centre Aquàtic Olímpic de Sant-Denis, a cent metres de l’Stade de France. Primer, pel concurs de salts de plataforma de deu metres i després, per la primera de les tres jornades del concurs per equips de la natació artística. Els dos equipaments estan separats per cent metres i s’ha construït una passarel·la, però per motius de seguretat i de fluxos d’espectadors resulta que no s’ha obert per als Jocs. Molt frustrant en tots els sentits.

Les vuit noies de l’artística, capitanejades per la vallesana Txell Mas i on hi ha quatre catalanes més, van compondre a l’aigua prou bé la seva rutina tècnica a ritme del Mambo de Leonard Bernstein de West Side story, i es van posar segones darrere les xineses, entrenades per la també catalana Anna Tarrés. Dimarts passaven a ser terceres després de la rutina lliure avançades per les estatunidenques, a qui entrena una altra catalana, Andrea Fuentes. I una altra catalana, Paula Kramburg, dirigeix les australianes. Hem creat escola, a falta de les russes, que no són benvingudes.

Acabada aquesta primera jornada, vaig voler anar a veure si Duplantis efectivament batia el seu rècord del món (6,24). Vaig fer una gran volta i, quan era a les portes de l’estadi, ja no em van deixar entrar. Però vaig sentir, com deia, l’esclat del públic mentre seguia en diferit el seu salt pel mòbil. Com si hagués vist en directe apropar-se cada dia més al cel el suec.