Em quedava explicar una competició que durant molts anys va formar part d’una cita anual en la meva primera època a París, com és el tennis. Vaig tenir l’oportunitat de presenciar els primers sis dels catorze Roland Garros que Rafael Nadal ha guanyat, quatre dels quals contra Roger Federer. L’inicial va ser el 2005, quan el de Manacor feia els 19 anys. També la seva derrota en vuitens de final el 2009 contra el suec Robin Söderling, que només va ser un parèntesi.

En aquests Jocs, no vaig poder veure el que podria ser el seu últim partit sobre la mítica pista de terra batuda Philippe Chatrier i potser de la seva carrera. Quan va caure en quarts fent parella amb Carlos Alcaraz. Per això, almenys volia veure diumenge la final olímpica entre el murcià i el tercer gran dels darrers vint anys, el serbi Novak Djokovic. Ja se m’havia escapat just abans l’encontre per a la medalla de bronze del dobles femení, que van obtenir la castellonenca Sara Sorribes Tormo i la cantàbrica Cristina Busca. Donat que aquell dia s’estava disputant la cursa de ciclisme en ruta femenina, passant pels barris de Belleville, Pigalle i Montmartre, em vaig desplaçar al Roland Garros en transport públic en comptes de bicicleta perquè els carrers estaven tallats. Però just quan entrava a les instal·lacions del recinte tretze anys després, Alcaraz tornava a perdre al tie break en el segon set i Djokovic aconseguia l’or. No vaig arribar ni a pujar a les graderies, però em vaig trobar aquesta estàtua que il·lustra l’article que Jordi Díez Fernández va dedicar el 2021 a Nadal.