Em que­dava expli­car una com­pe­tició que durant molts anys va for­mar part d’una cita anual en la meva pri­mera època a París, com és el ten­nis. Vaig tenir l’opor­tu­ni­tat de pre­sen­ciar els pri­mers sis dels catorze Roland Gar­ros que Rafael Nadal ha gua­nyat, qua­tre dels quals con­tra Roger Fede­rer. L’ini­cial va ser el 2005, quan el de Mana­cor feia els 19 anys. També la seva der­rota en vui­tens de final el 2009 con­tra el suec Robin Söder­ling, que només va ser un parèntesi.

En aquests Jocs, no vaig poder veure el que podria ser el seu últim par­tit sobre la mítica pista de terra batuda Phi­lippe Cha­trier i pot­ser de la seva car­rera. Quan va caure en quarts fent pare­lla amb Car­los Alca­raz. Per això, almenys volia veure diu­menge la final olímpica entre el murcià i el ter­cer gran dels dar­rers vint anys, el serbi Novak Djoko­vic. Ja se m’havia esca­pat just abans l’encon­tre per a la meda­lla de bronze del dobles femení, que van obte­nir la cas­te­llo­nenca Sara Sor­ri­bes Tormo i la cantàbrica Cris­tina Busca. Donat que aquell dia s’estava dis­pu­tant la cursa de ciclisme en ruta feme­nina, pas­sant pels bar­ris de Belle­vi­lle, Piga­lle i Mont­mar­tre, em vaig des­plaçar al Roland Gar­ros en trans­port públic en comp­tes de bici­cleta perquè els car­rers esta­ven tallats. Però just quan entrava a les ins­tal·laci­ons del recinte tretze anys després, Alca­raz tor­nava a per­dre al tie break en el segon set i Djoko­vic acon­se­guia l’or. No vaig arri­bar ni a pujar a les gra­de­ries, però em vaig tro­bar aquesta estàtua que il·lus­tra l’arti­cle que Jordi Díez Fernández va dedi­car el 2021 a Nadal.