Les reines a l’aigua

Les dones del waterpolo mereixen un capítol a part. Campiones del món a Barcelona 2013, també contra Austràlia, completen més d’una dècada d’èxits amb la cirereta del pastís, l’únic títol que els faltava. Laura Esther, Maica Garcia i Anni Espar –les dues darreres, fonamentals en la final–, veteranes que havien participat en els èxits anteriors, han conviscut amb un canvi generacional ben dissenyat. La sinergia proposada pel tècnic Miki Oca –en el càrrec des del 2010– ha donat com a resultat un campionat impecable culminat amb una final guanyada amb solvència (9-11).

En un entorn mediàtic materialista i competitiu, el podi està reservat als elegits. De fet, dels 10.500 esportistes presents a París, només 329 s’han penjat l’or i poc més de 1.000 han pujat al podi, selecció natural que descriu que tan sols un 10% dels participants en la cita universal pugen al calaix que premia els tres millors, tret dels esports de lluita, en què el COI reparteix dos bronzes. Cap català no va pujar al lloc més alt del podi a Tòquio 2020 malgrat una actuació generalitzada de bon nivell remarcada amb tres plates, dos bronzes i 70 diplomes de 96 participants, que aviat és dit. L’or de Trittel, cronològicament el primer, per tant, trenca una sequera de vuit anys, concretament des que Mireia Belmonte, en la cursa dels 200 m papallona de la natació; Saül Craviotto, en el K-2 200 m de piragüisme, i Marc López, formant parella amb Rafa Nadal en els dobles de tennis, es van penjar l’or a Rio 2016. El quadre d’honor de campions olímpics catalans s’eixampla fins als divuit des que Miquel Noguer va dominar la classe Flying Dutchman de vela a Moscou 1980 i va trencar el glaç. El trio daurat de París iguala l’èxit de Rio i es queda a prop del rècord de Barcelona 92, amb quatre títols.

Els bronzes

L’equip de natació artística, amb la intervenció de les catalanes Iris Tió, Txell Mas, Paula Ramírez i Meritxell Ferré, es va penjar el bronze. L’handbol masculí, dirigit pel sarrianenc Jordi Ribera i amb quatre catalans –Aleix Gómez, Ian Tarrafeta, Daniel Fernández i Adrià Figueras–, també, derrotant Eslovènia (23-22). L’incombustible Saül Craviotto i l’esmentat Akhomach completen la nòmina.

Molts diplomes

El diploma olímpic premia els vuit millors classificats de cada disciplina. De fet, el diploma era el premi primigeni que distingia el campió de cada prova. Amb la institució de les medalles l’any 1904 a San Luis, l’atorgament de diplomes es va anar ampliant fins a arribar a la fórmula actual, que remarca el nivell d’una comunitat esportiva. Les debutants Ai Tsunoda (judo), Mar Molné (tir) i Elia Canales (tir amb arc), per exemple, han obtingut un meritori diploma en les seves respectives proves individuals. Molné i Tsunoda fins i tot van flirtejar amb la medalla. També s’han guanyat la distinció els remers Aina Cid, que va viure els seus tercers Jocs en els dos sense, i Aleix Garcia i Dennis Carracedo, que s’hi van estrenar. O el palista Miquel Travé, ben a prop del bronze en C1 eslàlom.

En esports d’equip, l’hoquei sobre herba masculí, farcit de catalans –deu–, majoria absoluta, va acabar quart després de caure contra l’Índia per 2-1. L’equip femení, amb quatre jugadores del país, va perdre en els quarts contra Bèlgica per 2-0 i també ha merescut la distinció. El waterpolo masculí aspirava fermament al podi, fins i tot a l’or després d’haver guanyat el campionat d’Europa, però va cedir en l’encreuament contra Croàcia per 10-8. El tècnic català David Martín tenia en el seu equip set jugadors catalans. Amb una frase de les que transcendeixen, Martín va dir al final del partit contra els croats: “Plorarem tots junts.” Igualment amarg va ser el quart lloc de la selecció femenina de futbol, en què hi havia cinc jugadores del país: Aitana Bonmatí, Alèxia Putellas, Ona Batlle, Laia Codina i Laia Aliexandri. Un mal partit contra el Brasil va apartar l’equip de la final. La falta de definició al davant i un penal fallat per Alèxia en el temps afegit van deixar el grup, format per un bon grapat de campiones del món i que partia com a favorit, sense el bronze contra Alemanya. El bàsquet femení, amb Queralt Casas, Andrea Vilaró i Mariona Ortiz, va cedir davant Bèlgica en els quarts i també ha accedit al capítol dels diplomes.

Jordi Fernández, botxí

El bàsquet masculí, amb Rudy Fernàndez fent història amb la seva cinquena participació desgranant els darrers moments de la seva vida esportiva, no va arribar als quarts. El Canadà del tècnic badaloní Jordi Fernández, que aquest curs debutarà com a primer entrenador a l’NBA dirigint els Brooklyn Nets, va posar el peu al coll del conjunt de Sergio Scariolo (88-85) tal com ja ho havia fet en el mundial i també per tres punts de marge. De fet, amb el mateix resultat al revés (85-88).