L’or torna a l’esport català
Florian Trittel (vela), les dones del waterpolo, que van tancar el cercle amb majoria del país, i els homes del futbol, tanquen la sequera daurada de Tòquio 2020
Quatre medalles de bronze van completar la collita del centenar d’atletes
L’esport català va recuperar l’or a París 2024 després de la sequera de Tòquio 2020. I ho va fer per partida triple i amb una participació centenària que va representar un 25% de la delegació espanyola. L’or en la classe 49er de vela al costat del cantàbric Diego Botín del maresmenc Florian Trittel; el color daurat de l’equip de futbol masculí, amb set catalans –Eric Garcia, Pau Cubarsí, Joan Garcia, Arnau Tenas, Marc Pubill, Adrià Bernabé i Sergio Gómez–, en una final contra França guanyada en la pròrroga, i, el del waterpolo femení, amb onze catalanes –Judith Forca, Laura Ester, Maica Garcia, Bea Ortiz, Paula Leitón, Anni Espar, Martina Terré, Paula Crespí, Nona Pérez, Elena Ruiz i Isabel Piralkova– en una final ben treballada contra Austràlia (9-11) que tanca el cercle després de dos subcampionats a Londres 2012 i Tòquio 2020, són la punta de llança olímpica de l’esport de casa nostra en uns Jocs en què es va reforçar l’autoestima de l’esport de casa. No només per les medalles d’or, evidentment.
En termes globals, l’esport català va exhibir múscul amb la contribució a set medalles –tres d’or i quatre de bronze, si hi afegim, amb tot el dret del món, el que va segellar amb el Marroc l’extrem dels Hostalets de Pierola Ilias Akhomach– i amb un percentatge molt alt de diplomes olímpics –cap a un 70%–, un indicador fiable per avaluar la salut general de l’esport d’elit d’un país que reivindica de nou que la seva base és sòlida.
Les dones del waterpolo van tancar el cercle. Campiones del món a Barcelona 2013, també contra Austràlia, completen més d’una dècada d’èxits celebrant l’únic títol que els faltava. Laura Esther, Maica Garcia i Anni Espar, veteranes fonamentals en els èxits anteriors, han conviscut amb un canvi generacional ben executat i liderat pel tècnic Miki Oca, que duia en el càrrec des del 2010 i que la setmana passada va anunciar que es retira de l’escena.
Trittel, diploma a Rio 2016 en la classe Nacra 17, va constatar la fortalesa de la vela catalana, que també queda palesa amb el quart lloc, amarg això sí, de Jordi Xammar i Nora Brugman en el 470 mixt, classe en la qual aspiraven a la medalla i, que, de fet, arribaven a la medal race amb grans possibilitats de medalla.
Les medalles de bronze
L’equip de natació artística, amb la intervenció de les catalanes Iris Tió, Txell Mas, Paula Ramírez i Meritxell Ferré, es va penjar la meritòria medalla de bronze. L’handbol masculí, dirigit pel tècnic sarrianenc Jordi Ribera i amb quatre jugadors catalans –Aleix Gómez, Ian Tarrafeta, Daniel Fernández i Adrià Figueras–, derrotant Eslovènia (23-22) en el partit pel tercer i quart lloc. L’incombustible Saül Craviotto i Ilias Akhomach completen la nòmina de medalles de bronze dels esportistes catalans.
Un punt i part
L’incombustible palista lleidatà Saül Craviotto, que va completar la seva cinquena participació olímpica, que aviat és dit, és un capítol a part. Amb el bronze que es va penjar a París en la classe K4 500 m de piragüisme, es confirma com l’esportista del país i representant del Comitè Olímpic Espanyol amb més medalles de tota la història i ja acumula sis metalls: dues medalles d’or, dues de plata i dues de bronze. El K4 va penjar-se el bronze a Tòquio 2020 amb la mateixa formació i ha completat amb èxit el cicle olímpic. Els seus companys de piragua van tornar a ser el balear Marcus Cooper, Carlos Arévalo i Rodrigo Germade, un equip que ha sabut gestionar el pas del temps.