S’ha acabat demostrant que fer esport o veure’l, amb l’edat que sigui, no és un perill. La gresca nocturna sense control ens ha portat on som.

Pujol va proposar el 92 que els atletes catalans portessin una petita senyera a l’uniforme, una idea que ara encara semblaria revolucionària.

Als catalans ens emociona sentir-lo inesperadament en les grans metròpolis mundials. M’ha passat a Barcelona.

Si fos epidemiòleg i japonès ja fa setmanes que estaria nedant cap a Austràlia. És l’única medalla que em voldria assegurar.

Hi ha gravacions meves opinant sobre l’actitud de joves i no tan joves que ens ha portat a aquesta situació. Millor que no surtin a la llum.

Ara només falta posar una gravadora en el proper sopar d’exjugadors del Madrid per quan parlin de Florentino ja ho tindríem tot.

El mon es divideix entre els que troben que és un escàndol regalar-lo i els que posaríem fins i tot algun euro de la butxaca per perdre’l de vista.

L’antiga junta del Barça pagava campanyes a les xarxes contra Messi i encara sort que no està gravat tot el devien dir d’ell en privat. Riuríem.

Molts forans del Barça no accepten rebaixar-se ni un cèntim. No diuen ni mu en català però que la pela és la pela ho tenen claríssim.

La seva reconeguda trajectòria pública no és res al costat de la força personal amb la qual el vam veure enfrontar-se al pitjor enemic de tots.

Cultura i esports aniran finalment agafats de la mà a Espanya. Hi haurà un ministre que desconeix sense complexos els dos àmbits.

Amb Bartomeu no volia que el Barça el deixés marxar i amb Laporta no el vol inscriure. No cal afegir res més que deia aquell.

Els catalans no guanyarem l’Eurocopa de futbol però si en fem una d’expandir virus serem imbatible gràcies al planter que puja.

Una república contra un país esportiu que reconeix com iguals els seus veïns i no els sotmet. Democràcia i llibertat. No com altres.

Barrejar tants catalans i bascos perquè facin la feina bruta als espanyols, ni que sigui en futbol, no sol acabar bé.

Depèn de com vagi la cosa avui no descarto acabar som Sandro Pertini el 1982 saludant des del balcó els amics de la pizzeria de baix.