No conec aquest noi, exju­ga­dor del Lleida i ara del Sant­fe­li­uenc, i no puc saber si el seu pene­di­ment és real, ni si ha fet esmena de les des­bar­ra­des que va dir quan tenia quinze o setze anys con­tra gai­rebé tot el que li pas­sava pel davant. Ni tan sols sé si tots aquells insults eren de collita pròpia o influïts pel seu entorn més pro­per. Ni tam­poc per què dian­tre no va esbor­rar aque­lles piu­la­des infa­mes en els qua­tre o cinc anys poste­ri­ors.

Avui, això no m'importa. El Lleida va fer el que havia de fer, expul­sar-lo. El juga­dor també va fer el que tocava, mos­trar pene­di­ment, dema­nar perdó, pro­cla­mar-se reha­bi­li­tat i assu­mir la res­cissió con­trac­tual. I, sobre­tot, el gest del Sant­fe­li­uenc i del seu pre­si­dent, Alberto Pri­eto, és per posar-lo d'exem­ple allà on es parli de com afron­tar con­duc­tes anti­so­ci­als.

Avui, el que compta és que aquest noi té una opor­tu­ni­tat de demos­trar que és, a més del bon juga­dor que pres­su­po­sem, una per­sona redi­mida. Hi haurà qui no li traurà els ulls i les ore­lles del damunt –i això ho sap el club, que no l'ha fit­xat amb els ulls clubs, sinó després d'infor­mar-se–, però aquest exa­men en el temps és obli­ga­tori.

El cas Zárate em genera un parell de refle­xi­ons. Una, molt evi­dent i que ja asse­nya­lava Àlex San­tos en la con­tra­por­tada de dimarts, és l'ale­gria amb què dei­xem un smartp­hone amb les apli­ca­ci­ons cor­res­po­nents als nos­tres fills. Twit­ter és una magnífica eina de comu­ni­cació mas­siva, però conèixer-ne les regles és impres­cin­di­ble.

D'altra banda, estic fer­ma­ment con­vençut que el ter­ra­bas­tall amb Zárate no és tant per les piu­la­des racis­tes o sexis­tes –repug­nants i into­le­ra­bles–, sinó per les que des­pre­nien odi extrem con­tra Cata­lu­nya, el país on va néixer i créixer, i les seves ins­ti­tu­ci­ons. El com­bus­ti­ble que encén acti­tuds tan irra­ci­o­nals i tan into­le­rants s'ali­menta d'una pre­tesa supe­ri­o­ri­tat de la con­dició d'espa­nyol res­pecte a la con­dició de català, que és negada un cop i un altre. Un pre­ju­dici que la majo­ria de la soci­e­tat cata­lana està qüesti­o­nant tot i els esforços des­es­pe­rats de la classe política espa­nyola de sem­pre, dels aban­de­rats de l'auto­odi català (C's, per si algú no ho entén) i de l'amplíssima cort mediàtica que els excita diària­ment.

Crec que en una situ­ació nor­mal, amb Cata­lu­nya exer­cint ple­na­ment els seus drets naci­o­nals, Eric Zárate no hau­ria escrit el que va escriure, igual com a l'estat català no li caldrà l'este­lada com a ban­dera. En un tracte de tu a tu entre estats, les coses que­den sem­pre clares. Men­tres­tant, amb les pul­si­ons a flor de pell aquí i allà i encara súbdits de l'Estat espa­nyol en règim de sub­missió, els casos com el de Zárate caldrà resol­dre'ls de la mateixa manera: tallant de soca-rel. Per sort, a aquest noi de Sant Vicenç dels Horts li hem sabut donar una segona opor­tu­ni­tat. La reha­bi­li­tació també és un dret uni­ver­sal, com el de l'auto­de­ter­mi­nació dels pobles.