A propòsit d'Eric Zárate
els seus drets nacionals,
Eric Zárate
no hauria escrit el que va escriure
No conec aquest noi, exjugador del Lleida i ara del Santfeliuenc, i no puc saber si el seu penediment és real, ni si ha fet esmena de les desbarrades que va dir quan tenia quinze o setze anys contra gairebé tot el que li passava pel davant. Ni tan sols sé si tots aquells insults eren de collita pròpia o influïts pel seu entorn més proper. Ni tampoc per què diantre no va esborrar aquelles piulades infames en els quatre o cinc anys posteriors.
Avui, això no m'importa. El Lleida va fer el que havia de fer, expulsar-lo. El jugador també va fer el que tocava, mostrar penediment, demanar perdó, proclamar-se rehabilitat i assumir la rescissió contractual. I, sobretot, el gest del Santfeliuenc i del seu president, Alberto Prieto, és per posar-lo d'exemple allà on es parli de com afrontar conductes antisocials.
Avui, el que compta és que aquest noi té una oportunitat de demostrar que és, a més del bon jugador que pressuposem, una persona redimida. Hi haurà qui no li traurà els ulls i les orelles del damunt –i això ho sap el club, que no l'ha fitxat amb els ulls clubs, sinó després d'informar-se–, però aquest examen en el temps és obligatori.
El cas Zárate em genera un parell de reflexions. Una, molt evident i que ja assenyalava Àlex Santos en la contraportada de dimarts, és l'alegria amb què deixem un smartphone amb les aplicacions corresponents als nostres fills. Twitter és una magnífica eina de comunicació massiva, però conèixer-ne les regles és imprescindible.
D'altra banda, estic fermament convençut que el terrabastall amb Zárate no és tant per les piulades racistes o sexistes –repugnants i intolerables–, sinó per les que desprenien odi extrem contra Catalunya, el país on va néixer i créixer, i les seves institucions. El combustible que encén actituds tan irracionals i tan intolerants s'alimenta d'una pretesa superioritat de la condició d'espanyol respecte a la condició de català, que és negada un cop i un altre. Un prejudici que la majoria de la societat catalana està qüestionant tot i els esforços desesperats de la classe política espanyola de sempre, dels abanderats de l'autoodi català (C's, per si algú no ho entén) i de l'amplíssima cort mediàtica que els excita diàriament.
Crec que en una situació normal, amb Catalunya exercint plenament els seus drets nacionals, Eric Zárate no hauria escrit el que va escriure, igual com a l'estat català no li caldrà l'estelada com a bandera. En un tracte de tu a tu entre estats, les coses queden sempre clares. Mentrestant, amb les pulsions a flor de pell aquí i allà i encara súbdits de l'Estat espanyol en règim de submissió, els casos com el de Zárate caldrà resoldre'ls de la mateixa manera: tallant de soca-rel. Per sort, a aquest noi de Sant Vicenç dels Horts li hem sabut donar una segona oportunitat. La rehabilitació també és un dret universal, com el de l'autodeterminació dels pobles.