Han pas­sat uns dies des que van aca­bar els Jocs Olímpics de Rio de Janeiro eme­sos a l'Estat espa­nyol per TVE amb els comen­ta­ris d'aquells locu­tors que, sense apor­tar sovint gaire infor­mació, sobre­tot fan atenció als espor­tis­tes espa­nyols i, si és el cas, exal­ten les seves meda­lles. Una mos­tra de peri­o­disme patriòtic. El cas és que, en con­trast amb l'exal­tació patriòtica, va cir­cu­lar un comen­tari de Willy Toledo, que a propòsit de l'atleta Orlando Ortega, va pro­vo­car la indig­nació que acos­tu­men a ins­pi­rar els seus comen­ta­ris. Toledo, a qui no li fa res nedar a con­tra­cor­rent i cele­brar encara la Cuba actual o defen­sar el govern de Veneçuela, pot­ser s'exce­deix amb el seu llen­guatge, és a dir en la forma amb què exposa les seves crítiques, però aquesta fresa ver­bal no hau­ria d'impe­dir con­si­de­rar el fons del que diu, o almenys d'una part.

Recor­da­rem els fets que van donar peu als exa­brup­tes del bar­but Willy Toledo. Orlando Ortega, atleta cubà naci­o­na­lit­zat espa­nyol, va gua­nyar la meda­lla de plata en la prova dels 110 metres tan­ques i va recórrer l'estadi olímpic a la recerca d'una ban­dera espa­nyola. Li va cos­tar tro­bar-la i, en el seu recor­re­gut, va rebut­jar una de cubana que li van ofe­rir fins a poder abraçar la roji­gualda. L'actor va afir­mar que Ortega és un “gusano”, un terme abso­lu­ta­ment con­no­tat en la mesura que és una cre­ació dels adep­tes al règim cas­trista per con­dem­nar els supo­sats traïdors a la revo­lució cubana. És un terme, doncs, sus­cep­ti­ble de ser posat en qüestió perquè, des d'un poder ins­tituït, ha ser­vit per excloure qual­se­vol forma de dis­sidència, a vega­des exer­cida per per­so­nes més revo­lu­cionàries que els fidels al cas­trisme. Dit això, pen­sem en què va afe­gir-hi Toledo en relació amb Orlando Ortega: “Però també és un pobre home, a qui no desitjo tot el mal que s'encar­re­garà de fer-li aquesta Espa­nya mise­ra­ble i les seves auto­ri­tats mise­ra­bles quan deixi de gua­nyar meda­lles.” Pen­sem-hi, perquè pot­ser hi toca. Què passa, a l'Espa­nya mise­ra­ble i pot­ser també en altres llocs, amb els espor­tis­tes quan dei­xen de gua­nyar meda­lles? Con­ver­tits en símbols patriòtics, ho són de manera efímera. Què pot pas­sar si, a més, l'espor­tista és ori­gi­nari d'un altre lloc, que, a més, és dels que ins­pi­ren menys­te­ni­ment des d'una supo­sada supe­ri­o­ri­tat? Willy Toledo ho té clar: l'oblit del capi­ta­lisme racista, que tot ho con­ver­teix en misèria. Les rèpli­ques a les xar­xes soci­als (ell havia fet el seu comen­tari a Face­book) van ser tan ferot­ges que l'actor va par­lar d'un lin­xa­ment mediàtic i popu­lar. Va tor­nar a car­re­gar l'arma i va afir­mar que aquells que abans igno­ra­ven Orlando Ortega, i que fins i tot el menys­pre­a­ven per pobre, negre i cubà, l'obli­da­rien l'endemà de la seva última victòria. Per­me­tin-me que el citi en la llen­gua ori­gi­nal: “Ahora es una meda­lla. Y es española con dos cojo­nes: que de eso va España, de dos cojo­nes, de viva la muerte y muera la inte­li­gen­cia.”