Toni Bou va aconseguir el cap de setmana passat el seu vintè títol mundial de trial. No havia passat mai en cap especialitat de motor que un sol pilot acumulés tants títols, i difícilment en trobaríem més casos en altres esports. És cert que els vint mundials són de dos campionats diferents, deu de trial a l'aire lliure i deu en pista coberta. Tot i que, mirat des d'un altre prisma, té molt mèrit que Bou hagi guanyat els dos campionats durant deu anys consecutius. Va assolir els dos primers el 2007 i d'aleshores ençà no n'ha perdut ni un. Ni les engrunes ha deixat per als seus rivals, que no sé amb quins ànims deuen haver entomat una tirania com la que ha imposat el pilot de Piera.

Bou ha fet que aquells set títols antològics que van aconseguir Jordi Tarrés i Dougie Lampkin –tots consecutius, en el cas del britànic– semblin una menudesa al costat del seu palmarès, que també inclou 137 victòries parcials entre els dos mundials. El català va pel camí de trencar tots els rècords haguts i per haver. Lampkin encara en té algun: les 99 victòries i els 170 podis a l'aire lliure (89 i 131 de Bou), però és només qüestió de temps que el pilot català els acabi trencant. Encara li queda corda–té 29 anys– i, sobretot, no hi ha rival que li faci ombra. Bou té actualment els mateixos rivals que ja tenia quan va començar a dominar el mundial, a excepció de Lampkin, que es va retirar el 2012. Difícilment Raga, Cabestany, Fujinami o Fajardo podran desafiar Bou en els propers campionats. Tots són més grans que ell i alguns ja voregen l'edat de retirar-se. En tots aquests anys, a més, no ha sortit cap pilot, a excepció de Jaime Busto, que hagi arribat a l'elit d'aquest esport. Sense voler treure mèrit al pilot de Piera, perquè el que ha fet és molt gran, això diu molt poc a favor d'aquest esport, que necessita urgentment nous pilots com Bou, Raga i Cabestany. Una renovació que, de moment, no s'entreveu.