La casualitat del calendari ha volgut que la selecció nacional de Kosova haja debutat en una competició de la UEFA, la mateixa setmana de l'11 de setembre. Ho va fer a Finlàndia, i va aconseguir un treballat empat, després d'una prèvia d'infart per als jugadors de l'equip, que fins quatre hores abans del partit no van saber si podien jugar o no.

La confusió era sobre l'elegibilitat o no dels jugadors. Les normes de la UEFA són poc clares pel que fa a què passa quan un jugador ja ha jugat en una selecció nacional i té la possibilitat de fer-ho en una altra. El tema és que la UEFA preveu aquesta possibilitat com una mena de caprici que cal evitar. Individual. Hi ha jugadors que de sobte volen canviar de selecció perquè no juguen en la seua i tenen ofertes d'una altra, i aquesta és una situació que no agrada als manaires del futbol continental. Però l'afer

kosovar ha evidenciat que la UEFA no està preparada per respondre a la gran pregunta, que és què passa quan un jugador no fa res per ell mateix i el que canvia en realitat és el país.

La cosa va tenir un punt de kafkiana, perquè cinc hores abans del partit encara hi havia sis jugadors de la selecció que no tenien llum verd de la UEFA per ser alineats. Jugadors que, lògicament, eren a Finlàndia, concentrats amb l'equip i assistint histèrics a una indecisió tremenda. De fet, si la UEFA no els hagués concedit finalment el permís, l'equip no hauria posat onze jugadors al camp. I això perquè en total la UEFA va haver de concedir permisos extraordinaris a nou jugadors kosovars, que davant la inexistència de selecció pròpia en anys anteriors havien jugat en

seleccions tan potents com ara Alemanya o Suïssa, i sobretot en la selecció

d'Albània –els kosovars ètnicament són albanesos–.

Esperem que quan li toque jugar a Catalunya ja n'hagen après i no ens facen passar pel mateix tràngol quatre hores abans. Bona Diada a tots.