Maleït Twitter

L'excan­di­dat a la pre­sidència Toni Freixa ha encès les xar­xes soci­als amb una piu­lada des­a­for­tu­nada: “Ser madri­dista i català a la vegada és impos­si­ble. Cuida't i que t'esti­min, perquè ni un psi­quia­tre et podrà curar”, va dir a un afi­ci­o­nat del Madrid, que l'havia feli­ci­tat (diuen, en to bro­mista) pel Dia Inter­na­ci­o­nal de l'Amar­gat. A la COPE, Freixa va fer algun matís: “La meva piu­lada té més de 500 likes i, per tant, a Cata­lu­nya hi ha molta gent que se sent iden­ti­fi­cada amb el que he dit. Per les reac­ci­ons que he vist m'he ado­nat que el madri­disme vol ser català i estima Cata­lu­nya, de la qual cosa m'ale­gro... Al final resul­tarà que tinc aquest punt en comú amb el madri­disme, que és l'amor per Cata­lu­nya.”

Per una banda, Freixa va fer honor a l'ús més absurd de les xar­xes soci­als: la política del titu­lar. És un dels grans pro­ble­mes que té una soci­e­tat xarxa com la nos­tra, que viu immersa en un flux d'interac­ci­ons de 140 caràcters. La moder­ni­tat líquida ho és per com d'efímers poden ser els fets i les seves polèmiques, però també per la super­fi­ci­a­li­tat amb què es des­pat­xen les refle­xi­ons. Ens hem cre­gut que a Twit­ter podem ser tan pro­funds com en un arti­cle per un diari. Però Twit­ter ha aca­bat empa­rant ter­tu­li­ai­res (en parau­les del pro­fes­sor Josep M. Casasús), que no ter­tu­li­ans, que viuen pen­dents de qui diu què i com li poden sal­tar a la jugu­lar per tenir el seu moment de glòria.

Per altra banda, Freixa cau en la ins­tru­men­ta­lit­zació iden­titària més absurda de l'afi­ci­o­nat a l'esport. I, per les seves con­si­de­ra­ci­ons poste­ri­ors, sem­bla que encara se sorprèn que a Cata­lu­nya hi hagi afi­ci­o­nats del Madrid que es puguin sen­tir cata­lans.

En conec uns quants amb qui surto de festa cada diven­dres! I no cal dir que par­lar de fut­bol amb ells és tan o més agra­da­ble que, segons com, par­lar amb qual­se­vol culer fanàtic. Si bé és cert que el Barça i el Madrid repre­sen­ten, històrica­ment, pro­jec­tes polítics antagònics, també cal tenir en compte que la soci­e­tat con­tem­porània demana superar, en el dia a dia, aquest tipus de riva­li­tats en pro d'una con­vivència i gaudi de l'espec­ta­cle fut­bolístic. Clara­ment, la iden­ti­tat de les orga­nit­za­ci­ons no es pot dis­so­ciar de la política, però sí que en l'anàlisi de la seva massa social s'ha de saber tocar més de peus a terra.