Maleït Twitter
la política del titular
L'excandidat a la presidència Toni Freixa ha encès les xarxes socials amb una piulada desafortunada: “Ser madridista i català a la vegada és impossible. Cuida't i que t'estimin, perquè ni un psiquiatre et podrà curar”, va dir a un aficionat del Madrid, que l'havia felicitat (diuen, en to bromista) pel Dia Internacional de l'Amargat. A la COPE, Freixa va fer algun matís: “La meva piulada té més de 500 likes i, per tant, a Catalunya hi ha molta gent que se sent identificada amb el que he dit. Per les reaccions que he vist m'he adonat que el madridisme vol ser català i estima Catalunya, de la qual cosa m'alegro... Al final resultarà que tinc aquest punt en comú amb el madridisme, que és l'amor per Catalunya.”
Per una banda, Freixa va fer honor a l'ús més absurd de les xarxes socials: la política del titular. És un dels grans problemes que té una societat xarxa com la nostra, que viu immersa en un flux d'interaccions de 140 caràcters. La modernitat líquida ho és per com d'efímers poden ser els fets i les seves polèmiques, però també per la superficialitat amb què es despatxen les reflexions. Ens hem cregut que a Twitter podem ser tan profunds com en un article per un diari. Però Twitter ha acabat emparant tertuliaires (en paraules del professor Josep M. Casasús), que no tertulians, que viuen pendents de qui diu què i com li poden saltar a la jugular per tenir el seu moment de glòria.
Per altra banda, Freixa cau en la instrumentalització identitària més absurda de l'aficionat a l'esport. I, per les seves consideracions posteriors, sembla que encara se sorprèn que a Catalunya hi hagi aficionats del Madrid que es puguin sentir catalans.
En conec uns quants amb qui surto de festa cada divendres! I no cal dir que parlar de futbol amb ells és tan o més agradable que, segons com, parlar amb qualsevol culer fanàtic. Si bé és cert que el Barça i el Madrid representen, històricament, projectes polítics antagònics, també cal tenir en compte que la societat contemporània demana superar, en el dia a dia, aquest tipus de rivalitats en pro d'una convivència i gaudi de l'espectacle futbolístic. Clarament, la identitat de les organitzacions no es pot dissociar de la política, però sí que en l'anàlisi de la seva massa social s'ha de saber tocar més de peus a terra.