La vergonya aliena
Menys de 24 hores per l'11-S i tots els seus aniversaris. El 302è de la darrera defensa de Barcelona, el 40è
del cop d'estat a Xile, el 40è de la diada de 1976 o el 15è del dia que va canviar el món als EUA. I menys de 24 hores perquè, en l'atapeïda plana poliesportiva Nairo Quintana (Boyacá, 1990), si no hi ha un contratemps superior a l'1:21, rebi els honors de la gran pàtria mare de l'imperi on mai es pon el sol.
Serà el seu segon gran triomf, en la Vuelta i en la temporada en què va apostar decididament pel Tour després de ser-ne dos cops segon darrere Froome (2013 i 2015). Aquest any va ser tercer i perquè Bauke Mollema (Trek) va caure l'últim divendres. Una setmana després, l'holandès s'apuntava la Klasikoa a Sant Sebastià.
Sense anar a Rio –el triple vencedor del Tour va ser-hi, en la prova de fons i la CRI (va aconseguir el bronze, el segon)– el colombià va decantar la balança al seu favor amb l'atac de Contador. Tal com va fer en el Tour Froomey amb el de Sagan –el campió del món, després que el tombés una moto l'any passat va preferir córrer la BTT a Rio que tornar a Espanya–. I el Giro, el 2014, el va decidir en l'etapa neutralitzada per la neu (Ponte di Legno, Stelvio i Val Martello) atacant quan la moto del davant mostrava la bandera vermella...
Aquesta Vuelta serà la de la vergonya aliena. La que se sent quan un candidat al triomf –al Tour va dir que, potser, patia alguna al·lèrgia per justificar el seu baix rendiment– qüestiona l'estil d'un rival que es guia per les dades, legals, del seu mesurador de potència fins a l'extrem de demanar-ne la prohibició. I, sobretot, la vergonya de tot l'equip telefònic a l'arribada el divendres, entre els dos dimarts de descans, a més de 33 minuts del vencedor de l'etapa, rient. A Navarra, la seu de Movistar i Caja Rural, l'altra formació estatal. Cada dia no hi pot haver espectacle, va dir un dels blaus.
Glòria als vencedors, doncs.