L'atleta Jesús Ángel García Bra­gado, set vega­des olímpic, campió del món i meda­llista en cam­pi­o­nats d'Europa, va ser l'encar­re­gat de lle­gir el mani­fest en l'acte en què el Par­tit Popu­lar va cele­brar ahir la Diada Naci­o­nal de Cata­lu­nya a Bar­ce­lona. L'acte, amb Xavier García Albiol al cap­da­vant, es va fer davant del monu­ment a l'expre­si­dent de la Gene­ra­li­tat Josep Tar­ra­de­llas, al qual ara rei­vin­di­quen els popu­lars. García Bra­gado, jun­ta­ment amb l'olímpic en els Jocs d'hivern en tobo­gan, Ander Miram­bell, ja va ser l'encar­re­gat de lle­gir el mani­fest en l'acte que el PP i Ciu­ta­dans, amb altres orga­nit­za­ci­ons uni­o­nis­tes, van fer el Dia de la His­pa­ni­tat del 2013 a la plaça de Cata­lu­nya de Bar­ce­lona.

Espor­tis­tes lle­gint mani­fes­tos en actes polítics? Quin escàndol? Ah, no, que quan els fan espor­tis­tes que defen­sen l'statu quo no hi ha cap pro­blema. Tan sols és un ciu­tadà més que mos­tra la seva impli­cació en la vida política i social del seu país. Tam­poc és cap pro­blema que Ruth Bei­tia, a més de cam­pi­ona olímpica en salt d'alçada, sigui dipu­tada del PP en el Par­la­ment de Cantàbria, o la presència d'exes­por­tis­tes com ara Marta Domínguez, Abel Antón i Míriam Blasco en el Senat espa­nyol en repre­sen­tació del PP en dife­rents legis­la­tu­res. Ni tam­poc ho va ser en èpoques ante­ri­ors, com quan Fermín Cacho va ser un esten­dard del PSOE.

El pro­blema només el tenen els espor­tis­tes que defen­sen idees dife­rents. I espe­ci­al­ment si són cata­lans. Tots tenim pre­sents els casos de cata­lans que, per culpa d'una frase, de donar suport a una llista elec­to­ral, o per un sim­ple dibuix en el seu compte de Twit­ter, han estat vícti­mes de les ires espa­nyo­lis­tes.

Si algun olímpic català -Núria Picas està per damunt de tot això- hagués fet en algun acte de suport a la inde­pendència el que va fer ahir García Bra­gado en l'acte del PP, l'hau­rien cru­ci­fi­cat. Hau­ria estat una imper­do­na­ble bar­reja de l'esport i la política. El que passa és que els espor­tis­tes han après, a força de trom­pa­des, a no mullar-se. A Rio no hem sen­tit cap català fer cap rei­vin­di­cació. N'han après, del que va pas­sar a com­panys seus amb ante­ri­o­ri­tat. Tam­poc és que mai hagin estat gai­res les mani­fes­ta­ci­ons d'espor­tis­tes en actiu, però últi­ma­ment són nul·les.

A mi em sem­bla per­fecte que García Bra­gado llegís ahir el mani­fest del PP. Però també m'hau­ria agra­dat que algun dels espor­tis­tes que algun cop s'ha mani­fes­tat a favor de la inde­pendència hagués pogut fer el mateix, en sen­tit con­trari, sense que passés res. Però no va suc­ceir. La pressió és massa forta. Tots sabem el que pensa García Bra­gado i està en el seu dret de mani­fes­tar-ho i defen­sar-ho. La majo­ria dels espor­tis­tes d'elit, però, for­men part de la majo­ria silen­ci­osa que tant agrada als uni­o­nis­tes i no baden boca. I molts deuen espe­rar que tot ple­gat no esclati men­tre encara esti­guin en actiu.