Un dol futbolístic de la dimensió de l'entrebanc de dissabte no hauria de durar més d'una nit i la becaina de l'endemà. I d'això, ja en fa dos dies, i avui és justament la jornada en què aterra al Camp Nou el més gran dels torneigs del món futbolístic: la Champions.

Ha quedat raonat, interioritzat i entès el que va passar dissabte: massa rotacions, pocs entrenaments de tot el col·lectiu i moment de la temporada potencialment susceptible de rebre un ensurt, ja que tot s'està ajustant i el calendari de bojos de l'estiu més la irrupció dels partits de seleccions no ajuden el treball d'equips com el Barça, en què la immensa majoria són internacionals.

Deixem-ho en un sotrac i que l'aposta per nodrir la banqueta de bons jugadors ha estat encertada, i acceptem que el que més necessita ara aquest projecte de segones espases és tranquil·litat. Ni l'invisible Paco Alcácer ni el cada cop més observat amb lupa Aleix Vidal mereixen convertir-se en el punt central de la diana. Ara no toca, crec. Contextualitzem el resultat al final i ja veurem com, sempre que no sigui una tendència, es diluirà ràpidament, ja que el Barça en les darreres setmanes ha tornat a manifestar un bon estat futbolístic, com a mínim per ser competitiu i lluitar per tot el que se li posi al davant.

Superat aquest dol, ara toca mantenir el to en la lliga de campions, lligueta que permet petites desviacions, com algunes que el Barça ha tingut en les darreres nou edicions, però que no han eclipsat l'objectiu final obtingut: haver estat els darrer nou cursos primer de grup i haver passat a vuitens amb el petit avantatge del camp a favor en la tornada.

La literatura i l'histerisme que genera el sorteig, i el darrer no va ser menys, amb sospites i càbales sobre com entrava la mà innocent a recollir la boleta, queda marginat quan mirem la trajectòria culer en els darrers dotze anys, ja que des d'aleshores, el Barça ha estat un assidu en la lliga de campions després del tenebrós primer any de mandat de Joan Laporta, que va recollir les despulles d'un Barça agònic lliurat pels hereus del nuñisme.

Des de la primera classificació en la Champions del Barça de l'era moderna, marcada des del laportisme, l'equip català ha estat un exemple i un model a imitar: des de la temporada 2004/05 no ha deixat mai de ser en els vuitens, i des de la 2007/08 sempre ho ha fet com a primer de grup. Com a afegitó, en tot aquest període, quatre títols al sac. No està gens malament.

Avui tindrem al temple dels culers un vell conegut, el Celtic, el camp del qual convido a provar de visitar a tots els culers en la tornada per viure una experiència futbolística i passional de primer ordre. No l'oblidaran en la seva vida.

Avui comença una nova aventura en la festa més gran del futbol mundial, i el Barça, és clar, n'és un dels grans favorits. No dubtem del seu expedient, perquè és brillant, però compte aquest curs, perquè les coses cada cop es posen més enrevessades. Tindrem el doble enfrontament amb el City, contra el qual el Barça ha exercit de cruel botxí cada cop que s'hi ha trobat. El City d'aquest any és un equip que juga molt bé a futbol. Creguin-s'ho. També ens arriba un Celtic que hi posarà il·lusió i coratge, però que fora del seu torneig no és ningú, d'entrada. I després queda el dubte de si un alemany podrà fer saltar la banca i fer moure la cadira al Barça o a l'equip de Josep Guardiola.