Està bé que el Barça intenti refer ponts amb esportistes catalans de primer nivell mundial, sobretot si això permet esvair tot dubte de quin peu calcen. Dimarts, Mireia Belmonte va recórrer a l'argument suat –perquè només l'usen els opressors– quan li van preguntar què li semblava el mar d'estelades que s'havia vist al Camp Nou. “No s'ha de barrejar política i esport, no tenen res a veure, no veig que una cosa quadri amb l'altra”

La resposta parteix de la pretesa superioritat de qui nega la identitat de l'altre. Perquè, em podria explicar Belmonte –que està a punt de fer 26 anys i deu haver vist món– per què exhibir una estelada és fer política i, en canvi, no ho és embolicar-se amb una bandera espanyola en cada podi que trepitja, sent com és ella catalana i amb el pa que s'hi dóna des de fa uns anys? Analitzant la frase de Belmonte –i dels nacionalistes espanyols que s'hi refugien–, resulta que donar càrrega política a una estelada i no fer-ho amb una bandera espanyola implica, ras i curt, negar a un col·lectiu la capacitat d'identificar-se com a tal mentre que un altre sí que té aquesta possibilitat. Més preguntes: em pot contestar Mireia Belmonte per què una estelada en un partit del Barça és fer política i una bandera espanyola (ja no cal que tingui la gallina, tot i que encara n'hi ha) a qualsevol altre estadi no ho és, quan el Barça, el Madrid, l'Espanyol, el Getafe i tots els equips tenen banderes i colors diferents als del país?

I, filant prim, Mireia Belmonte hauria de saber que en termes d'impacte mediàtic no és el mateix que ella –que gairebé s'ha convertit en una marca– enarbori una bandera espanyola que que 30.000 anònims seguidors sense cap interès comercial i amb el compromís amb el seu país com a motivació única entrin al camp del Barça amb una estelada.

A Mireia Belmonte li ha costat molt, moltíssim, reivindicar catalanitat des que va ser portada de la revista de la Plataforma Pro Seleccions, Selecciona't: “Veuria bé que Catalunya i Espanya competissin algun dia dins l'aigua” va dir l'any 2009. La fosca sortida del CN Sabadell, el fitxatge salvador i teatralitzat de l'UCAM Múrcia, la capitalització dels seus èxits per part de l'exalcalde badaloní del PP Xavier García Albiol (sense objecció coneguda per part de la nedadora) són pistes d'un canvi de posició que va quedar ben clar dimarts al Camp Nou i que s'explica perquè el poder té diners i si no ets fort, et devora. Per alguna cosa la majoria d'esportistes amb càrrec electe ho són pel partit que mana.

Però dimarts Belmonte va donar una altra resposta que va passar més desapercebuda: “No sóc de cap equip, sinó que m'agrada l'esport, deixant de banda els colors”, va etzibar quan li van demanar per la seva presumpta filiació blaugrana. Pregunta pertinent, perquè no fa tant, l'estiu del 2011 i ja amb 20 anys, va aparèixer vestida amb una samarreta del Barça tot declarant que era blaugrana “pels valors que transmet el Barça”. I, excepte que a més d'un canvi ideològic també hi hagi hagut un canvi de colors, ser culer sí que no quadra gaire amb el servei d'honor que va fer al Bernabéu el 27 d'agost.