“Que sigui el que Déu vulgui. O no.” Ja hem celebrat la brillant promoció del Leganés, l'anunci en què un núvol amb formes de celebració messiànica s'instal·la sobre Butarque per donar la benvinguda al Barça. La imatge i l'eslògan mereixen premi per la seva capacitat de síntesi i enginy. Fa anys que el futbol és religió monoteista, sense desig d'irreverència. En el nou mil·lenni només imposa i mana Leo Messi. La resta és propaganda interessada. De passada, Leganés enviava un missatge per tocar el voraviu del madridisme totpoderós, entestat a situar el seu Salieri portuguès a l'altura de Mozart, el seu narcís d'innegables condicions a l'inaccessible nivell del millor futbolista que hagin conegut els temps. Al final, el bombardeig agafa proporcions tan massives que algun beneit podria arribar a dubtar d'aquest autèntic dogma de fe del futbol, la religió que substitueix les tradicionals. En lloc d'avorrir-nos amb la badada d'entrar en tan infantil joc, hauríem de projectar què serà de nosaltres i de la nostra dèria quan l'inexorable pas del temps marqui el seu dictat. Perquè, avui, gaudim del joc en superlatiu gràcies al geni mentre intuïm que el futbol ja no ens sabrà igual sense Ell, en majúscules.

I ja no és témer a la catalana en projecció futura pel que pugui passar en el club presidit per l'astre argentí. Directament, patim per no ser ja capaços de gaudir, per no trobar mai més res que es pugui comparar a la bellesa i majestuositat repartida aquests llargs anys pel Diví. Un driblatge, una finta, una passada, un canvi de quaranta metres en corba et compensa amb escreix la inversió de noranta minuts del teu temps, la
il·lusió de l'expectativa prèvia i posterior a cada recital. Ahir, Ell va tornar a fer i desfer, sense importar la nova astracanada d'aquesta impròpia franja horària, tampoc que el modest de torn sortís accelerat i fos pesat com un tàvec. Ni tan sols el nou avís de Luis Enrique amb un dibuix tàctic pensat per marejar els teòrics de pissarra. El tècnic sembla disposat a posar la gent de confiança encara que els faci patir a la banda, com Mascherano i Rafinha, o prescindeixi de pivot per sobrecarregar de funcions l'stakhanovista Rakitic. Total, minúcies, comentaris a peu de pàgina, perquè Leo Messi va tornar a moure la batuta sobre un camp sembrat de mines i ni vam reparar en el perill, embruixats per la dolça melodia que només Ell sap interpretar. La victòria contundent a Leganés pot ser entesa com un retorn a la normalitat, com recuperar la velocitat de creuer acostumada en espera de l'Atlético, erigit en primer examen exigent del curs. I com que el futbol és un estat d'ànim extensible dels futbolistes a la parròquia, mantinguem la fe mentre sigui Messi al camp, fins i tot quan dosifica esforços o permet becaines col·lectives els últims quaranta minuts, com ahir, amb tot dat i beneït. És tenir Déu de la nostra part. En quinze minuts encarrilava i a la mitja hora, feina despatxada, ben acompanyat per aquest amic que s'ha buscat per assistent, el corcó d'en Luis Suárez, una altra bèstia competitiva. La resta poden ser dubtes, cabòries, discussions o interpretacions, però quan Ell s'hi posa, a callar tothom, que canta la Callas i demana silenci. És el que Déu vol i es fa la seva santa voluntat. Quants anys fa que és així? Doncs a gaudir dels que quedin. No cal res més.