Potser no té gaire importància, que segur que no la té. Fins i tot acabarà sent un fet irrellevant, allò que va dir Michael Laudrup dissabte en una televisió. I segur que la cosa no mereix que tres dies després es continuï parlant del seu comentari, ja que alguns diuen que ni ell sabia el que deia, perquè, argumenten, no controla l'idioma. Segur que em podria estalviar aquestes ratlles i parlar de coses serioses, per
exemple de com n'és, de murri, Sergio Ramos quan enganya partit rere partit els àrbitres, cosa que és ben aplaudida per l'audiència. Ai els murris, i les samarretes que defensen!

Però crec que no és apropiat passar per alt que un exponent del bon gust pel futbol com Michael Laudrup faci aquests cops de volant en coses tan serioses. Se li pot perdonar a un Poli Rincón de la vida –que sembla que no toca vores quan parla– i a un confús Manolo Sanchís, que l'any passat van justificar l'agressió d'un madridista (Isco) a un culer (Neymar), perquè si no es pronunciessin així no els voldrien i en posarien d'altres a dir les mateixes bajanades, malgrat que el conductor de l'emissora el dia dels fets es va incomodar i els va demanar si es volien retractar, cosa que no van fer.

Laudrup no hauria de justificar una puntada de peu, sobretot quan seguint la narració d'un partit el que més interès genera de la seva presència és que parli de futbol i aboqui a través d'un micròfon les coses que sap i que ha après després de tants anys com a futbolista i tècnic.

Michael Laudrup era aquell jugador per qui molts patíem quan es posava la samarreta per jugar a futbol, perquè temíem que algun sense ànima li fes mal. Només cal rememorar els Barça-Atlético de Madrid per recordar aquelles segades dels colchoneros, en què el danès, més d'un cop, estava enmig de la jugada. I tot, per conduir la pilota i no passar-la ràpidament, vaja, el que ara s'entén per provocar.

Si algú arriba tard a la cita, li recordo que Laudrup va deixar caure dissabte que el que feia Neymar amb tanta conducció era poc més que provocar els rivals. No, Laudrup, tu no. Tu no, perquè cada cop som menys els que defensem que en el futbol també té cabuda el virtuosisme, i tant és qui el practiqui, ja sigui Messi o Neymar o, faltaria més, Cristiano Ronaldo i la cada cop més curta llista de jugadors que en un moment del partit intenten alguna cosa que va més enllà de l'ortodòxia de controlar una pilota i passar-la.

Neymar prendrà mal un dia. I ho sabem. I aquell dia, que esperem que no arribi mai, s'hauran de recuperar tots aquells comentaris laxes amb la violència futbolística, alguns dels quals han acusat Neymar de provocador, quan en realitat, i si li surt bé la jugada, el que fa és permetre a les televisions omplir amb la seva màgia minuts inesborrables per als seguidors.

Segur que tot plegat és una fotesa. Però em temo que el pitjor de la desbarrada de Laudrup no és el comentari en si, sinó que estigui creant tendència, que és com dir que cada cop que Neymar rebi la pilota, la
jugada haurà d'acabar en un intent d'agressió que
al final sembla que tots haurem d'acceptar per provocador.