Ara que s'han acabat els Jocs Paralímpics potser és adient reflexionar una mica sobre olimpisme i salut. Els precedents no són gaire favorables ja que els antics jocs grecs que van inspirar al baró de Coubertin a impulsar els Jocs no eren pas modèlics en aquest sentit: incloïen competicions com l'anomenada Pancraci que era una lluita a mort, mescla de boxa i lluita lliure, on tot s'hi valia. I també desdoblaven aquestes dues darreres modalitats. En l'antic olimpisme s'incloïa, però, la música que ja era una disciplina més edificant. Més tard Coubertin va viatjar a Anglaterra on va contactar amb l'anomenat Cristianisme muscular que, comandat pel pastor anglicà Thomas Arnold, cercava la perfecció espiritual per mitjà de l'esport i la higiene. El lema olímpic encara actual, Citius, altius, fortius, és més aviat neutral en el tema que ens preocupa i en el Credo Olímpic, se'ns diu que “el més important no és guanyar sinó competir, així com el més important a la vida no és el triomf sinó la lluita. L'essencial no és haver guanyat sinó haver competit bé.” “Competir bé” comporta l'exclusió de tota mena de trampes, dopatge inclòs. Aquesta xacra és el càncer dels esports ja que anys després d'haver-se dopat, alguns o bé ho confessen o els hi proven, provocant una sèrie de devolucions de premis i medalles que fan recelar dels vencedors actuals. Si l'esportista no és un convençut del joc net, malament rai ja que la ciència de descobrir nous estimulants va més ràpida que les investigacions per saber allò que és saludable o no. Cal afegir també que moralment és molt prima la diferència entre consumir reforçants o complexos vitamínics autoritzats i els prohibits.

Com és pot associar esport i salut quan veiem el sobrepès necessari que cal per guanyar el llançament de pes o de martell, o aixecar pesos? També caldria una bona estadística per comparar la durada de vida entre un maratonià i el practicant normalet d'un esport. Quan veiem el contrast entre el que és més fort en una festa de poble tallant troncs o aixecant pesos i la monstruositat física dels professionals olímpics, veiem la diferència entre allò que és raonable i l'exageració que produeix la lloada competitivitat.